A les seves ordres a València

¿Què entén Gan Pampols per "directrius polítiques"? ¿Què té de dolent el "debat polític" perquè calgui mantenir-lo fora de la reconstrucció de València? El tinent general confon termes (política amb ideologia o partidisme) en un discurs eminentment antipolític. La política, es llegeix entre línies en les paraules del militar, és un obstacle per al bé comú, un problema i no una solució. ¿Per què? No ho ha dit el vicepresident de la Generalitat, però no cal que ho faci: perquè tots els polítics són iguals, perquè la classe política està corcada per la corrupció, perquè els polítics només estan interessats en les seves mesquineses mentre els ciutadans estan abandonats a la seva sort. "Vostè faci com jo: no es fiqui en política", afirmen que solia dir el general Franco. "Només el poble salva el poble", proclama la trinxera esquerrana per denunciar la inoperància de les elits governants. Les dues visions tenen en comú la desconfiança en les institucions i en el mercat lliure d’idees que ha de ser una democràcia. El camí correcte només és un. Canvia el subjecte executor, el líder: el poble o un dirigent fort i autoritari (o les dues coses alhora).

Segons es desprèn de les paraules del tinent general, pel que sembla només hi ha una manera de reconstruir València. És una visió castrense: la línia més curta entre dos punts és la més eficaç, i cal seguir-la amb disciplina: cadena de comandament, ordres verticals, rigor i vigor. No hi ha lloc per als dubtes o per als debats: la missió és l’objectiu suprem. El problema és que una "reconstrucció econòmica i social" no és un turó a l’altre costat de les línies enemigues. Les decisions són polítiques: quants recursos (no són il·limitats), com s’assignen, què es prioritza. I com a decisions polítiques, s’han de sotmetre a l’escrutini polític: per què es prenen aquestes decisions. Fins i tot la línia recta es pot recórrer per l’esquerra o per la dreta.

El debat polític resulta incòmode per als homes d’acció: és un clàssic. Als Estats Units, un altre home fort d’una índole diferent, Elon Musk, dirigirà fora del Govern un ens que decidirà com retallen les agències federals. És a dir, prendrà decisions pressupostàries sense seguir "directrius polítiques" i "fora del debat polític". En nom, per descomptat, de l’eficàcia. Per defensar el poble (o la nació) dels polítics corruptes i malgastadors, convertits en una casta, aliens i enemics dels interessos de l’honrat ciutadà corrent, versió del segle XXI del bon salvatge de Rousseau, la solució és abandonar les institucions i l’escrutini polític.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

És just el contrari. Les institucions són les que defensen als ciutadans, la salvaguarda contra els abusos. No hi ha decisions sobre el bé comú que no siguin ideològiques, des de com s’aconsegueixen els recursos fins a com s’utilitzen, en quin ordre, per beneficiar a qui i amb quines regles. La dana de València ha accentuat pulsions populistes, autoritàries i antipolítiques que fa temps que hi ha a Espanya i en la gran majoria de les democràcies occidentals, resumides en la idea de l’absència de l’Estat en la tragèdia. Com un pèndol, l’Estat (de les autonomies) ara es fa corpori en un tinent general. Si la conversa política i les institucions s’han degradat, la solució és sanejar-les, no fugir-ne.

La recta és la línia més curta entre dos punts en una superfície plana, és veritat. Però la manera com es traça aquesta línia és una decisió política que exigeix debat. Així ha de ser en democràcia.