‘The Others’

El 2007, Woody Allen va rodar Vicky Cristina Barcelona. Jo llegia la premsa d’aquí des d’allà, i em feia riure –i una mica de vergonya aliena– veure com cada moviment del cineasta a la ciutat comtal era notícia. Que si havia sopat en tal lloc. Que si havia berenat en tal altre. Que si la seva dona, Soon-Yi, havia sigut vista fent-se fotos davant el Palau de la Música.

Jo continuava vivint apassionadament a Nova York i disfrutant del status i els indubtables avantatges que això tenia. Però ja començava a ser conscient d’alguns desavantatges. Des dels preus abusius de la vivenda fins a l’aspror dels serveis públics, passant pel fet que els mítics barris canalles de tantes pel·lícules s’havien convertit en un centre comercial (el Soho) o en parcs temàtics (Chinatown, Little Italy). Bars i llibreries singulars queien com a mosques per ser reemplaçats per Starbucks o Barnes & Noble. Al centre de Manhattan no es veien més cotxes que els taxis i alguna limusina. I viure allà dignament, de Donald Trump cap avall, pocs s’ho podien permetre.

El 2021 vaig tornar a Barcelona després de més de vint anys d’absència. Vaig llogar un pis a Portaferrissa. Em van demanar 900 euros al mes. Em va semblar car. Ara m’adono que no arribo a firmar el contracte en plena pandèmia i me’n demanen el doble. Abans de mi, el pis el va ocupar una russa. Els meus primers veïns eren indis i el d’ara és d’Abu Dhabi.

La Barcelona amb la qual m’he retrobat té poc a veure amb la que vaig deixar dues dècades enrere. Ara la cuina ètnica et surt per les orelles i pel carrer se sent parlar de tot. Un amic se’m queixava l’altre dia que va anar a comprar un litre de vermut a granel en un dels cellers més antics de Poblenou i no ho va poder demanar ni en català ni en castellà. English only. De la Vila Olímpica a Expatville.

Bé, ja tenim el que...¿volíem? Ja hem mort d’èxit internacional. I així et trobes habitant una pel·lícula de Woody Allen al revés. Envoltat de gent que o va a la seva bola i viu en la seva privilegiada bombolla nòmada, o pretén conèixer les teves llegendes urbanes millor que tu i, si et descuides, et dona lliçons. Del que ha llegit a L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón i, ull, fins i tot del procés. Vaig conèixer un noi de Buenos Aires que se’m va presentar com a independentista. Jo educadament em vaig abstenir de fer valer la meva condició de nadiua per portar-li la contrària en res. En canvi ell, quan li vaig dir que volia anar a veure una pel·li sobre el judici a la dictadura militar argentina, va pretendre donar-me un munt de claus perquè jo l’entengués. I així tota l’estona.

Un altre amic meu, nascut en un poble de Zamora, que té la sort de viure encara al Poblenou, només perquè es va comprar fa molt, molt temps, un pis allà que estava fet una ruïna, però ell era paleta i el va restaurar, m’explicava que va anar a veure la pel·lícula El 47 i que no li va agradar gens. Segons ell, la pel·lícula està ben feta, però "edulcora intolerablement" la relació històrica entre xarnegos i catalans, com si aquesta hagués sigut de solidaritat idíl·lica i no el xoc d’enemics de classe irreconciliables que, segons la seva opinió, era, és i serà.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Bé, jo vaig néixer a Girona i mai em vaig poder comprar un pis al Poblenou. I m’he passat la vida advertint propis i estranys que ni Zafón ni Juan Marsé, dos novel·listes magnífics, són antropòlegs. Que ni totes les catalanes som burgeses rosses que juguem a tennis, ni tots a Barcelona vivim en palaus modernistes.

Si encara no hem acabat de dissipar tots aquests malentesos entre nosaltres, què passarà amb els d’altres. No es tracta de tornar al que venen les sueques ni de fer fora ningú, però sí de posar ordre a la casa abans de rebre els convidats. ¿Qui som? ¿D’on venim? ¿On anem? ¿Com es demana un vermut.