Els cent dies d’Illai la Barcelona ‘cool’
És un símptoma més de la Barcelona cool que després de les destrosses del Procés ara només se’ns digui que Salvador Illa és avorrit. En política, la frivolitat atabala. Després d’anys d’inestabilitat tan perjudicial, reapareixen els pijos de Sant Gervasi –potser ex CDR, maragallistes d’ERC o convergents de telecadira– i han trobat la gran la fórmula. En fi, vet aquí Illa, fets els seus primers cent dies, i la comèdia cool només hi veu un polític avorrit. És no adonar-se que, entre altres coses, Illa procura acompanyar el postprocés de cap a l’oblit. Ha estat penós, antieconòmic, il·legal i incivil però potser funciona, a l’espera que s’articulin alternances i s’usi un cert sentit comú.
Van aplaudir Tsunami Democràtic i ja ho han oblidat, van anar a fotografiar-se al costat dels contenidors en flames d’Urquinanoa, van mastegar una telepizza contemplant el setge de la Conselleria d’Economia i es van afartar de posar emoticones per Twitter. Després van dur els llaços grocs a la tintoreria. Només els queda Putin.
Com a estilística de l’oblit, veure’s davant una nova etapa institucionalista de Catalunya i dir que Illa és avorrit correspon al gènere ximple. Qualsevol té el dret a oblidar, però no és higiènic que una societat es congratuli amb la desmemòria. Per això, ja que el clarinet de Woody Allen va passar de moda, és obligat no oblidar cap raconada del Procés. En la seva crònica analítica sobre Puigdemont, Pablo Planas i Iñaki Ellakuría han manejat el bisturí amb molt de nervi. Pàgina rere pàgina, alguna cosa que havíem oblidat reapareix amb la màxima cruesa. El lector pot optar per ja no creure-s’ho –el toc cool– o per preguntar-se si en algun moment va poder ser còmplice de tants desastres, encara que no se n’adonés.
Notícies relacionadesPer veure un cert sentit constructiu en els cent dies d’Illa no fa falta ser socialdemòcrata –més aviat descafeïnat– ni tan sols catalanista. Alguna cosa ha anat canviant en els cent dies i no tan sols perquè s’han quedat sense feina dos ambaixadors processistes. Una altra cosa és que les dificultats del Govern de Pedro Sánchez puguin dificultar l’acció d’Illa. Diguin el que vulguin d’Illa, però resumir-ho com a "avorrit" és un nou avanç de la superficialitat made in Barcelona, ciutat avui intel·lectualment hipotensa, mimètica i molt acrítica. També és ben curiós que després del pujolisme, el maragallisme i el Procés ara l’oposició dialèctica al Parlament autonòmic la faci el PP. Aquesta és la naturalesa de l’envasament al buit durant tants anys.
Seria un espòiler avançar pàgines del llibre Puigdemont d’Ellakuría i Planas. Aquí hi és tot –declaracions d’independència que duren minuts, repúbliques miraculoses– i també l’obsequiositat mediàtica que va tenir la dana secessionista, si és que encara no la té. La veritat, com s’acostuma a dir, és en els detalls, i en el llibre Puigdemont els tenim tots. Per a la gent cool és poc confortable, de la mateixa manera que és més còmode dir que Illa és avorrit que visitar el Fossar de les Moreres amb l’escàner de la intel·ligència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
