25N: pòdcasts i vídeos masclistes

Només així s’expliquen les reflexions en les últimes enquestes. Com ara que un de cada quatre homes joves considera que la violència masclista és un invent ideològic, que un 44% dels homes diuen que la igualtat ha anat massa lluny i que els discrimina, que gairebé un 32% de la joventut universitària considera que el feminisme no busca la igualtat, que pensen que les dones tenen més drets i beneficis en l’àmbit legal, que posen denúncies falses, que els homes no poden ni parlar amb les dones perquè poden ser denunciats o que anem provocant pel carrer i després ens ofenem.

Gerda Lerner ja explicava a La creación del patriarcado que aquest sorgeix quan es vol controlar la capacitat sexual i reproductiva de les dones. L’any 2024 ens trobem pràcticament en el mateix punt de partida. I com que posar-nos a sobre de la taula el llibre de la Sección Femenina generaria rebuig, ara el mateix missatge arriba a través d’unes xarxes socials que revesteixen aquest missatge amb un embolcall modern però que fa pudor de naftalina.

El que ens van dir part de les nostres àvies i mares, d’estudiar i treballar per no dependre de ningú, dones que es van haver de resignar a una vida no triada per poder sobreviure, queda en l’oblit. Ara es ven el que elles rebutjaven com si fos el més lògic i natural. I, en aquest camí, tenim com a portaveus il·lustrats xavals sense memòria fent pòdcasts o vídeos masclistes, i dones fent el mateix també. Xavals amb pòdcasts en què diuen que les dones estan tristes per la vida solitària del feminisme, fent vídeos sobre "si la meva nòvia té un compte a Instagram cal treure-l’hi", dones joves dient que la il·lusió de la seva vida és complir només la maternitat i cuidar, youtubers ridiculitzant feministes, reptes virals de colpejar i pegar o de dones que demanen a les seves parelles que obrin un pot de melmelada perquè l’ego d’ells creixi i així poder mantenir una relació amb èxit durant anys.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

Això és el de les xarxes, que arriba com a dosi diària. Però, és clar, no és un pensament espontani, sinó treballat. Per reforçar-lo, partits polítics, lobbies i associacions fan el treball legal que permeti relativitzar o fins i tot rebutjar els drets humans de les dones, fent creure que hem arribat molt lluny. Només cal donar un cop d’ull a les notícies per veure per on va el rumb. Sobretot des dels Estats Units, des d’on s’exporta tot a la resta del món: l’univers de les tradwives (¿recorden la nostra Roro?), les campanyes antiavortament, la retirada de lleis, les que ja aproven als EUA retirar el dret al vot... mentre ens venen que Only Fans és la llibertat de la dona.

Mentrestant, hi ha una gran organització i finançament darrere de tot aquest moviment, mentre parlen de xiringuitos feministes quan els que estan fent caixa són tots aquests cercles. Ara inverteixen diners en campanyes perquè saben que, a la llarga, tot serà més rendible. La rendibilitat de quan elles triïn, per ser acceptades, tornar a la llar mentre es facin fotos per a Instagram. La rendibilitat de quan la mà d’obra a casa sigui gratis, quan s’estalviïn pensions a dones, quan no els hagin de pagar l’atur, quan tota la feina sigui per a ells i els líders somriguin dient que han aconseguit una plena ocupació sense mostrar a quin preu per a tantes dones. Aquest 25N, dia contra les violències masclistes, no deixo de pensar com tots els esforços van encaminats a crear més dones submises en relacions dependents. Dones dient que són felices, però que estrany que la felicitat, per a ells, mai passi per quedar-se a casa, cosir un botó o prostituir-se. Una diferència ben curiosa.