Comerços efímers
Ahir vaig passejar per Barcelona. Havia de recollir una cosa en una botiga i em va semblar que podia deixar durant uns minuts la moto de què no em separo mai i anar caminant fins al meu destí. Vaig caminar per la Gran Via de les Corts Catalanes, vaig travessar la plaça de Tetuan, on vaig aprendre a patinar quan tenia 7 anys, i em vaig aturar al carrer de Lepant, el meu destí final.
Durant el trajecte em va entrar un atac de nostàlgia –que dolenta és la nostàlgia– i vaig començar a caminar pel que havia sigut el barri de la meva infantesa i la meva adolescència. Vaig intentar trobar vells llocs per on havia rondat en aquells temps i em vaig esforçar a reconèixer alguns comerços d’aquells dies: la drogueria on la meva mare m’enviava a comprar, el celler on els diumenges ens venien el que per a nosaltres era xampany semisec. Res. Ja no existia cap d’aquells comerços.
Només quedaven tres llocs reconeixibles: el bar El Chato, on en dies de grans celebracions encarregàvem lluç al pil-pil; una botiga de roba anomenada Mont-Doré, on la meva mare es comprava algunes cosetes, i les Escoles Franceses, on vaig estudiar un parell d’anys i vaig aprendre el francès que ara sé.
Notícies relacionadesDe totes les altres coses, ni rastre, això sí, moltes botigues obertes 24 hores, d’aquestes que han proliferat i en on gairebé mai es veu a ningú, ni tan sols de matinada. He sentit que l’ajuntament s’ha proposat investigar què hi ha darrere d’aquests negocis. Una mica estrany sí que em sembla que una ciutat on a les nou de la nit no hi ha gairebé ningú al carrer estigui plena de botigues 24 hores on no entra gairebé ningú.
Després de la meva curta passejada m’he adonat que la memòria s’esvaeix igual com els llocs que en un altre temps havien sigut els teus. És probable que d’aquí uns quants anys, en els actuals locals de 24 hores s’hi hauran instal·lat altres coses i només algun nostàlgic, com jo, recordarà que allà havien existit.
