No és la política, estúpids
Han passat gairebé 10 anys des d’aquella esperpèntica escena. Un regidor –i constructor– cordovès, anomenat Sandokán investigat per operacions tèrboles i que a la fi resultaria condemnat en el cas Malaya es va encarar amb els periodistes:
-Dimitir, dimitir... ¿Dimitir de què? ¡Dimiteix tu!
A la ràdio utilitzem aquest fragment sonor cada vegada que algú està assetjat per evidències que ha ficat la pota, però que no renuncia al càrrec ni fart de vi. En realitat, apel·lem a la ironia per dissimular la frustració. Perquè escoltar a Sandokán convida al riure, sí, però confirmar que la dignitat d’assumir responsabilitats polítiques segueix brillant per la seva absència això ja no fa cap gràcia. Allà tenim Carlos Mazón, les maniobres escapistes i mentideres del qual per camuflar una negligència palmària han agrit encara més la bassa en què s’ha convertit el debat polític. Tot i que no ens confonguem: el problema no és la política, sinó els partits. No aconsegueixo entendre, per exemple, on vol arribar el PP, un partit que es diu d’Estat, amb aquesta embogida fugida cap a davant que ha emprès des de la dana. És clar que la resta del paisatge, amb l’ombra de la corrupció traient una altra vegada la poteta –en aquest cas, la poteta esquerra– i un president de Govern convertit en funambulista permanent perquè els seus teòrics socis el putegen dia sí, dia també, afegeixen tones de descrèdit i desànim. Algun dia haurà d’estudiar-se com organitzacions que representen les ideologies dels ciutadans empenyen aquests mateixos ciutadans a una nova indignació: la de considerar-los inútils tots. O sigui, llançar-los en braços de l’antipolítica, l’avantsala de l’autoritarisme. L’altre dia un amic, que fa anys analitza tot això des d’un àcid sentit de l’humor, em va dir: "¿I si el sistema ja ha col·lapsat?". Li vaig respondre que no, que exagerava. Però és veritat que aquell consell de no rebolcar-se en el fang amb un porc –perquè el porc disfruta, però tu t’embrutes– crec que ja ha perdut tota la seva utilitat. No ho practica ni Déu.
