Vaga de lloguers
Les comunitats autònomes no poden continuar donant l’esquena als joves amb formació i ocupació que són incapaços de llogar o comprar una vivenda amb el sou que cobren. El seu cansament és de tal dimensió que s’han llançat als carrers, donant suport a manifestacions d’activistes que fins ara estaven bolcades a defensar els interessos dels col·lectius vulnerables i no els dels aspirants a classe mitjana.
En aquest sentit cal entendre que Barcelona congregués dissabte 22.000 persones i s’afegís a les protestes prèvies de Madrid i València. A tot arreu exigeixen rebaixes del lloguer del 50%, contractes indefinits i pisos buits tornats al mercat. Altrament, amenacen de deixar de pagar les seves mensualitats.
Notícies relacionadesAquesta desobediència col·lectiva seria una pèssima notícia, que només elevaria la tensió entorn d’un problema per al qual no existeixen solucions màgiques i que no es resoldrà amb mesures de pressió. Tampoc s’ha de criminalitzar els propietaris. No tots són grans tenidors o especuladors. També existeixen rendistes legítims. A més, actuar així pot ser contraproduent, ja que es pot esperar que, davant la inseguretat, retirin les seves cases del mercat.
El paper més actiu per resoldre el dèficit habitacional ha de correspondre a les administracions, que han d’enfrontar-se al problema –la falta de vivenda– i no als símptomes –les pujades de preus–. Urgeix construir més vivendes d’acord amb els salaris i crear un parc de pisos de lloguer a llarg termini, amb incentius fiscals per als inversors. També cal desenvolupar vivenda assequible en sòl públic, amb ajuda del sector privat. Falta seguretat jurídica per lligar en curt els especuladors i sobra burocràcia per alentir les obres. Com molt bé diu Albert Sáez, tot això supera els límits temporals de les legislatures, per la qual cosa és necessari arribar a un pacte entre tots els que en algun moment aspiren a governar, les empreses i els coneixedors del sector.
