Després del diluvi, Feijóo cavalca de nou

Alberto Núñez Feijóo va quedar, primer, absolutament desconcertat. Com un conill estupefacte davant dels fars d’un camió. Va assajar diversos moviments sense disposar de res que pogués assemblar-se a una estratègia. Va callar, balbucejar, va fer ziga-zagues… gestos gairebé instintius, temptatius, impulsats per l’afany de mirar d’apartar-se, d’evitar quedar políticament atrapat, ostatge, del que havia ocorregut a València. Un cop refet, Feijóo ha intentat tres coses alhora: primer, distanciar-se, fins i tot criticant-lo, de Mazón; segon, per tal de mitigar els disbarats de Mazón i el PP, fer extensives les responsabilitats al Govern central, i, tercer, llançar un atac furibund contra Teresa Ribera, de qui depenien l’Aemet i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, acusant aquests organismes de no haver informat degudament sobre el que s’acostava. Els populars van identificar Ribera com la baula feble de l’executiu de Sánchez. No van tenir cap problema Feijóo ni el PP aleshores a exportar el conflicte polític espanyol a la UE –Teresa Ribera serà vicepresidenta a l’executiu de Von der Leyen–, malgrat el seu pregonat patriotisme. L’ofensiva del PP contra Ribera va fracassar, però tot Europa va assistir al xocant –i vergonyós– espectacle d’Espanya boicotejant-se a si mateixa.

Després de l’esglai inicial, Feijóo es va adonar d’una altra cosa, importantíssima. Mazón i València s’havien convertit en una amenaça de primera categoria. Ell també estava envoltat pel fang. Va tenir clar llavors que, per una banda, si Mazón –que va insistir a continuar al capdavant del govern autonòmic– s’encarregava de la colossal obra de reconstrucció, ell, Feijóo, havia de gestionar al seu torn i tan bé com fos possible el mateix Mazón. Els canvis al Govern valencià per afrontar les conseqüències de la dana es van produir amb comptagotes, molt lentament. És a dir, contravenint el que aconsella qualsevol manual de gestió de crisis. No devia ser fàcil, d’altra banda, convèncer els possibles candidats perquè pugessin a bord del Govern valencià. Qui apostaria la carrera política a la carta Mazón? Val més esperar que passi un altre tren, devia pensar més d’un.

Notícies relacionades

Vueling 2221

L’embolic madrileny del PSOE

Qui sí que s’hi va apuntar és el tinent general jubilat Francisco José Gans. El fitxatge de Gans porta a la memòria els militars que Sánchez va utilitzar en el seu dia per a les compareixences públiques de la pandèmia de la covid-19. Allò no va sortir gens bé. Mazón va situar Gans al capdavant de la reconstrucció, un nomenament que, conscientment o no, connecta directament amb la narrativa populista que posa a la picota els governants i els polítics –encara que hagin estat elegits de manera perfectament democràtica– per dropos incurables, corruptes i incapaços. El primer que va fer Gans va ser declarar que no acceptaria "ordres polítiques ni partidistes" i, tot seguit, va nomenar un altre general retirat –Venancio Aguado– perquè li doni un cop de mà.

Quan més lletges s’havien posat les coses per a Feijóo a València, aleshores van irrompre les explosives acusacions de Víctor de Aldama contra Sánchez i un bon nombre de ministres i dirigents socialistes. El paio no va presentar cap prova, però tant se val. Les confessions de l’empresari, siguin veritat o mentida, suposen una benedicció per a Feijóo, que va poder tornar a esperonar amb nervi el seu cavall, i aclamat una altra vegada pels mitjans afins i els ultres de les xarxes, va tornar a dir-se "aquesta vegada sí!, aquesta vegada sí!", i a imaginar la caiguda de Sánchez. Aviat va deixar enrere València, els valencians, la dana, l’enutjós Mazón i tota la pesca. Aviat allò va començar a empetitir-se a la seva esquena. I ell es va tornar a repetir, amb la vista fixada a l’horitzó, "Koldo…", "Begoña…", "fiscal general…", "Errejón…".