Un rei, un general i Sánchez

Tres mirades amb lupa i una mirada general: la situació és tan enrevessada i convulsa que és difícil albirar cap on anirà el vent. Només hi ha una cosa clara: el moment tendeix a l’antipolítica. A una legislatura fràgil i una amnistia aprovada i no executada, se sumen tot un seguit d’inestabilitats meteorològiques que anuncien la tempesta perfecta: exassessors que canten La traviata al fiscal; exministres que ho eren tot a can PSOE i ara intenten surar en el fangar de la corrupció; reis emèrits que emeritaven tant en favor de la seva butxaca que poden acabar als tribunals; senyores de Veneçuela que passaven per aquí; primeres dames assetjades per vents huracanats; i, al bell mig de tot, un president felí que esgota les seves vides de gat. Només faltava un general arribat de la reserva per salvar el poble dels estralls de la dana per acabar de dibuixar un mapa esgarrifós en què els únics que guanyen són els Vox de torn, còmodament situats fora del plànol democràtic.

Posem el zoom en els aspectes més estridents d’aquesta situació desconcertant. El primer, el darrer a arribar: la querella contra Joan Carles de Borbó interposada per un grup de juristes, constitucionalistes i periodistes, sota la direcció del magistrat emèrit José Antonio Martín Pallín. Els querellants consideren que l’absolució del Borbó vulnerava el Codi Penal, els principis d’igualtat i solidaritat i "les obligacions legals i ètiques exigibles en un càrrec tan rellevant", i assenyalen cinc defraudacions delictives que van del 2014 al 2018. Si finalment la querella prospera, la notícia és de gran importància i suma en el balanç positiu. Al capdavall, els escàndols de l’emèrit són de tal nivell i vergonya que aquesta querella dona una mica d’oxigen a la malmesa imatge de la democràcia espanyola. Que el rei sortís totalment indemne dels seus abusos era un senyal tan fosc que deixava l’estat de dret despullat de qualsevol credibilitat. Però també és cert que l’acusació no ha sorgit espontàniament del mateix sistema, sinó d’un grup de persones del flanc progressista, i aquest fet alimentarà els instints primaris del poders cavernaris que creuen que Espanya està en ple naufragi. Veurem com evoluciona, però, en tot cas, vagi com vagi, és una notícia refrescant.

Notícies relacionades

El diferencial

Dos catalans de l’any i de sempre

No ho és tant el segon zoom dirigit sobre el nomenament del general Francisco José Gan Pampols com a responsable de la reconstrucció per la dana. Tot just arribar ha fet una declaració solemne: ell no acatarà "ordres polítiques" i tothom aplaudeix amb les orelles. Perdó? En plena tragèdia de la dana, amb la sensació global que les administracions han fallat, la decisió que pren Mazon és la de reforçar la idea que els polítics no són útils, i fer-ho de la mà d’un militar que, el primer que diu, és que no farà cas als polítics. I això sembla bo? Personalment, crec que és una idea fulminant que envia el missatge que la democràcia destorba i és inútil, i que davant el caos, cal l’ordre. En lloc de dimitir els que haurien de dimitir -i això sí que reforçaria la democràcia-, es queden al càrrec i posen un militar que els aparta per arreglar les coses. Pur missatge contra el sistema, ergo, pur missatge a favor de l’antipolítica, que sempre va a favor de l’extrema dreta.

I aleshores arriba el Sant Cristo Gros, amb la suma ingent d’embolics judicials que assetgen el govern de Sánchez, alguns dels quals amb indicis sòlids. Aguantarà la legislatura? Podria ser, perquè no hi ha suma per a una moció, amb Vox contaminant qualsevol aliança. Però a quin preu aguantarà? Ni Sánchez se’n pot sortir fàcilment, d’aquest triangle de les Bermudes -Aldama, Abalos, Begoña-, ni Feijóo pot treure’n rèdit immediat, més enllà del soroll i la bronca. I pel mig hi ha el congrés socialista, on Sánchez arriba ferit per totes bandes. La situació està tan col·lapsada que sembla una escena congelada, en què tothom té la sensació de moure’s, però ningú no va enlloc. Ningú, a excepció de Vox, l’únic que treu rèdit del col·lapse, no endebades l’extrema dreta, com els voltors, sempre s’alimenta de les vísceres de la societat. La política està sacsejada per tota mena de moviments sísmics, i la fractura es va fent gran. És temps de desconcert. I el desconcert alimenta la desesperança.