La vivenda, nou procés

Compte, perquè a Catalunya els grans moviments solen començar amb una gran manifestació. I fa pinta que la impressionant marxa d’aquest 23-N a Barcelona, desbordada de gent jove, marcarà un abans i un després. Èxit descomunal del Sindicat de Llogateres, que aconsegueix canalitzar el crit de desesperació d’un sector molt important de la societat, que pateix l’aberració que el lloguer mitjà de Barcelona estigui ja per sobre del salari mínim. Comença, doncs, un nou procés, el de la vivenda, que, com la seva versió original, ja ha posat un punt de ruptura sobre la taula: la vaga de lloguers, l’equivalent de la DUI unilateral. La insurrecció dels que no volen pagar sembla encara improbable, però serveix per elevar al màxim la pressió sobre el PSC, el punt en el qual es dirigiran els focus, després d’aconseguir el poder a Espanya, Catalunya i Barcelona.

Després de la manifestació, el Govern català es va limitar a dir que impulsarà un parc públic de 50.000 vivendes públiques: creure que amb aquesta mesura vaga (no es concreta com) i lenta (no es concreta quan) se solucionarà aquest greu problema, és viure fora de la realitat, i no entendre que la indignació social pot convertir-se ràpidament en un tsunami polític molt perillós per als tres governs socialistes. Més enllà de posar sobre de la taula solucions molt concretes, el que ja ha aconseguit la manifestació de Barcelona és assentar un canvi cultural d’enorme calat: la reivindicació que la vivenda és un dret humà fonamental i ha de deixar de ser immediatament un bé especulatiu i d’inversió. La idea que el mercat és lliure i es regula sol, promoguda per una elit d’economistes liberals al servei del poder, és una altra de les mentides que s’estan descomponent i que la gent ja no està disposada a acceptar. Per això en la profunditat del moviment per a una vivenda digna hi ha l’exigència al poder públic que reguli, legisli i canviï les regles del joc a través de la democràcia parlamentària. El que estaven dient les desenes de milers de persones que van envair els carrers de Barcelona és molt més que demanar una simple baixada dels preus: l’exigència és que canviïn les regles del joc. Enmig d’aquest onatge, el PSC intenta navegar amb un full de ruta per quedar bé que ja no és possible defensar. Dir que es construirà vivenda pública com a única resposta a un problema que ofega tots els sectors de la societat és una lletania inversemblant que només amaga la seva por atàvica de quedar malament amb les grans empreses, a les quals mima des que aspira a ocupar el vell espai convergent. No era en el guió que aquest problema es convertís en el principal vector de la legislatura, però si Illa, Collboni i també el mateix Sánchez no llegeixen ràpidament el missatge, els pot passar per sobre una enorme onada. El que hem dit: molta cura amb les grans manifestacions a Catalunya. Ha començat un nou procés.