La manifestació de l’habitatge

L’última enquesta del CEO de la Generalitat ho corrobora. L’habitatge és el primer problema per al 20% dels catalans, set punts més que la política (13%). I preocupa més els que tenen entre 25 i 34 anys, la generació que ha d’afrontar el futur.

Però una cosa és la protesta i una altra les solucions. Abaixar els lloguers per decret un 50% no només és impossible en el marc constitucional i europeu, sinó que seria contraproduent. Exagerar el control de preus –com s’ha fet en les catalogades com a zones tensades– combat els símptomes del problema, però no la causa principal, que és l’escassetat d’oferta d’habitatge de lloguer. A Catalunya, segons les primeres dades, els lloguers fixats han baixat un 5%, però la firma de nous contractes ha caigut un 17%. Si es confirma aquesta tendència, el problema s’agreujaria per als que busquen un primer lloguer.

Alguns fenòmens com l’augment de la població, en part per la immigració que treballa en l’hostaleria, la construcció, les cures i l’agricultura, no canviaran. I per això el nombre de noves llars creix més que l’oferta d’habitatge. Si la demanda creix més que l’oferta, inevitablement els preus pujaran.

I això s’ha vist agreujat per les fallades de molts anys de les administracions públiques. Tenim només un 2,5% de pisos socials –que alleugen la pressió– davant una mitjana europea del 9,3% i percentatges del 30% i el 24% a Holanda i Àustria. També hi ha escassetat de sòl per construir i terminis massa llargs per raons burocràtiques. El president Illa ha dit que el temps per a un pis nou ja decidit és de quatre anys.

Un remei imprescindible és la construcció de més habitatge públic, potser no tota social. Illa ha presentat un ambiciós pla de 50.000 nous habitatges públics per al 2030. Està bé, però el 2030 és lluny, els pressupostos es retarden, el sector públic pot anar curt de recursos i construir habitatges és car.

També s’apunta –l’alcalde Collboni– a la prohibició dels pisos turístics quan el 2028 acabin les llicències concedides, cosa que comportaria l’entrada al mercat de 10.000 nous pisos. Però el final dels pisos turístics no serà fàcil, molts són il·legals i els ajuntaments –eficaços en la recaptació d’impostos i multes– no saben tancar-los. I com més atractiva és una ciutat, més necessaris són els allotjaments turístics. Tret que ja no vulguem escollir i gravar més el turisme –cosa que és molt convenient– sinó ofegar-lo, cosa que l’economia catalana i espanyola es no pot permetre. I va, a més, contra el corrent de la història.

D’acord, més habitatge públic, entrada al mercat per a residents dels pisos turístics i manteniment d’un raonable control de preus. Ningú responsable pot abandonar al mercat –avui, amb una demanda que supera molt l’oferta– els inquilins actuals. Però el control de preus és una aspirina que pot arribar a ser contraproduent perquè redueix l’interès dels propietaris i inversors privats per augmentar l’oferta. ¿Per què invertir –o fins i tot mantenir– pisos de lloguer si comporten obligatòriament una baixa rendibilitat?

Notícies relacionades

La dana al Congrés

¿S’ha de ser de Motos o de Broncano?

Si es vol augmentar l’oferta, s’ha d’animar la inversió privada amb programes de col·laboració pública. I potser mantenir controls sobre els lloguers actuals, però permetre més llibertat sobre els pisos nous que es construeixin. Així s’incrementaria l’oferta i els preus tendirien a moderar-se.

És clar, tot té riscos. Però l’innegable és que les polítiques reals dels últims temps –control de preus i poc habitatge públic– ens han portat a una situació lamentable, explosiva i molt nociva per a l’equilibri social. ¿Podem no permetre’ns nous enfocaments.