Canvi climàtic, canvi urbà

El pla advoca pel consum responsable i l’ús d’aigües freàtiques i grises davant la sequera, la refrigeració d’espais per als més vulnerables i la creació d’espais d’ombra davant l’increment de les temperatures, redefinir les infraestructures del litoral davant les noves dinàmiques marines i desplegar més dipòsits, col·lectors i zones permeables davant les inundacions. I per reduir fins en un 80% les emissions el 2030 i arribar a la neutralitat el 2050, potenciar el transport públic, electrificar també el privat, adaptar climàticament les llars i potenciar la generació d’energia electrovoltaica. L’aportació a la generació elèctrica des de la ciutat no deixarà de ser, al cap i a la fi, modesta al costat del seu consum; però quan un altre negacionisme, el suposadament verd, s’oposa a les instal·lacions d’energies renovables en el territori al·legant que ha de ser implantada allà on es consumeixen, aquest esforç és necessari fins i tot com a acció exemplar. Perquè la conscienciació és una part tan important com altres de qualsevol pla de transformació del model energètic.

Guanyar voluntats no és l’única dificultat en l’horitzó. El conjunt de mesures necessàries per arribar a l’objectiu de reducció d’un 80% de les emissions tindria un cost de 6.983 milions d’euros fins al 2030, que generarien estalvis de 7.728 milions fins al 2050 i altres beneficis per valor de 2.371 milions. Els comptes surten pensant a llarg termini. I per a això es requereix consens polític. I no només això. La memòria del Pla Clima apunta que el 50% d’aquest cost recauria en les llars (per la reforma de vivendes i l’electrificació de l’equipament domèstic i el parc mòbil essencialment), un 25% en les empreses (aquestes més en disposició de planificar i rendibilitzar les seves inversions a llarg termini), un 20% dels mitjans de transport públic i de mercaderies i un 5% dels serveis estrictament municipals. Sense abordar com incloure en aquesta transformació els sectors econòmicament més vulnerables ni plantejar formes d’ajuda i estímul (com l’ampliació de punts de recàrrega de vehicles, per exemple) difícilment serà possible aconseguir aquest compromís col·lectiu.

Alguns dels objectius plantejats topen amb corrents que remen en sentit contrari. Per exemple, el de reduir la mobilitat no obligada optant pels desplaçaments de proximitat. L’evolució del mercat immobiliari porta la creació de pols d’activitat econòmica a la ciutat central (entesa en un sentit metropolità, l’únic en què qualsevol política d’abast, com aquesta, pot plantejar-se de manera efectiva) i l’allunyament de gran part dels seus treballadors a la recerca de vivenda relativament més assequible a àrees que haurien d’estar dotades de transport eficient. Dir que el factor ambiental ha de ser el centre de totes les polítiques no és retòrica: ni les polítiques socials, ni les de vivenda, ni les de transport ni les de governança metropolitana poden deixar de ser, també, política climàtica.