El corrupte i el corruptor

Aldama, el denominat "nexe corruptor" del cas Koldo, que ha esclatat en la línia de flotació del PSOE i del cercle de confiança de Pedro Sánchez, encapçalat per José Luis Ábalos, va admetre ser culpable d’"haver pagat a un funcionari". No obstant, ho va justificar perquè, com a "empresari" (la paraula comissionista és lletja; ja ni els explico nexe corruptor), només volia guanyar-se la vida. "Ho he fet malament per no haver-ho denunciat, però jo, al final, manejo una sèrie de gent. Volia fer un negoci perquè m’anés millor la vida", es va justificar.

La figura del corruptor que encén el ventilador per aconseguir un millor resultat als tribunals és un clàssic de la nostra conversa política. Ara està a la picota el PSOE, i per tant és el PP el que incita les acusacions del "nexe corruptor". Abans va passar al revés. La credibilitat d’aquests buscavides depèn, doncs, del prisma partidista. El que es manté invariable és la percepció: el corrupte, en la foguera social; el corruptor tan sols es buscava la vida i, mala sort, l’han agafat.

És cert que el contractista privat, ja sigui l’empresari que, a canvi d’una adjudicació, ha distribuït sobres o el comissionista que ha facilitat el contacte entre les dues parts indispensables del negoci, no té un vincle polític amb la ciutadania. Les seves accions estan tipificades al Codi Penal, però no reben tant escrutini públic com aquell que enfronta el corrupte. No hi sol haver pena del telenotícies per al corruptor, ni llistats de "nexes corruptors". Una empresa condemnada per pràctiques vinculades a la corrupció pot quedar inhabilitada per participar en concursos públics, però la durada i aplicació d’aquesta prohibició depenen del cas concret i de si la companyia aconsegueix demostrar que ha corregit les irregularitats que van portar a la condemna.

El polític corrupte, en canvi, passa a estar en l’ull de l’huracà quan sorgeix el cas, i la seva carrera en el sector públic es pot donar per acabada. Els partits es personen en les causes judicials que afectin altres formacions i van a totes per dilatar els processos legals que els afecten, per adequar-los a l’agenda política. És evident que els partits incorporen a la legítima pugna política els casos subjectes a investigació judicial abans que hi hagi sentència. Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa amb una moció de censura basada en la corrupció; Alberto Núñez Feijóo coqueteja ara amb aquesta idea quan la corrupció envolta, per diferents casos, Sánchez i el seu entorn polític i familiar. Al CIS, la corrupció apareix sempre com una de les principals preocupacions de la ciutadania, però potser caldria reformular-ho: preocupa la corrupció dels polítics i institucions quan els casos arriben a molts decibels dins de la lluita partidista. Que sol ser sempre.

Notícies relacionades

Empreses i canvi climàtic

Eternament víctimes

Evidentment, l’escrutini social sobre els gestors dels diners públics ha de ser rigorós i inflexible en les seves conseqüències legals i també polítiques. Però la importància que tenen les acusacions de corrupció en el joc i la conversa (normalment a crits) polítiques pot portar a confusió respecte a la tolerància real de la ciutadania cap al fenomen. ¿Quina és la factura política que els grans partits polítics espanyols, a escala nacional o autonòmica, han pagat tradicionalment per la corrupció? ¿Per què, si la corrupció és un problema tan greu a parer dels espanyols, els corruptors no mereixen el mateix tracte que els corruptes?

Potser, perquè les paraules d’Aldama ("Ho he fet malament per no haver-ho denunciat, però jo, al final, manejo una sèrie de gent. Volia fer un negoci perquè m’anés millor la vida") representen més gent del que reflecteixen les enquestes i l’escàndol partidista.