Eternament víctimes

Íñigo Errejón segueix en ple procés judicial. Del cineasta Carlos Vermut, acusat de violència sexual per diverses dones (sense haver-hi denúncia), no se sap res des de setembre, quan va anunciar accions legals contra el diari que el va assenyalar. El periodista Saül Gordillo ha sigut condemnat a un any de presó per agressió sexual... Noms distingits de totes les àrees professionals copen titulars. El feminisme ha aconseguit crear un clima de seguretat per a les denunciants. El silenci ja no és una opció.

És difícil trobar una dona que, al llarg de la seva vida, no hagi patit o no hagi estat exposada a una situació de violència sexual o de desigualtat de gènere. Si suma dècades, serà fàcil que miri enrere i reconegui que aquella situació que li va fer mal, que la va humiliar, seria un delicte en l’actualitat. ¿Com hauria sigut la seva vida, la seva carrera professional, si llavors hagués pogut denunciar? Si hagués sabut, si s’hagués sentit acompanyada, si hi hagués hagut mecanismes legals... Barreres que van minar la seva carrera o, com a mínim, la seva autoestima.

Notícies relacionades

Empreses i canvi climàtic

Felipe, Letizia i la llum de Velázquez

Assistim a una mena de festa de l’assenyalament. Les xarxes socials es poblen d’acusacions i els afronts soferts tornen a coure en aquests dies de reivindicació. No deixa de produir cert plaer imaginar el temor d’alguns. El feminisme és evolució, i també revolució. I, com en totes les revolucions, el xiulet de la guillotina ressona com un eco. ¿És això el que volem?

Davant qualsevol delicte, la justícia dicta sentència i marca els límits del càstig. ¿Volem tribunals paral·lels per als Errejón o Vermut de torn? L’exclusió social apareix com a temptació, però considerar els agressors eternament agressors també converteix les víctimes en eternament víctimes. Si s’enceguen les portes a la reparació, s’aprofundeix en la fragilitat de les dones. ¿Només podem estar fora de perill si s’eliminen els assenyalats de l’escena pública? La nostra seguretat no hauria de dependre de la seva eliminació, sinó d’una fortalesa pròpia lluitada pam a pam.