Pintures règies
Felipe, Letizia i la llum de Velázquez
Annie Leibovitz s’ha amarat bé de la tradició del retrat espanyol en la seva edat d’or. Passaran els anys i les fotografies es veuran com el que són: art.
Expliquen que la difunta Isabel II va renyar una mica Annie Leibovitz la primera vegada que la va retratar, el 2007, al palau de Buckingham. La reina va arribar tard, de no gaire bon humor i amb només 25 minuts disponibles per a la sessió; a sobre, la tiara que lluïa al cap desbaratava els plans de la fotògrafa, ja que hauria preferit immortalitzar-la a cavall i al castell de Windsor. Leibovitz va demanar a la monarca que es desposseís de la diadema perquè la imatge resultés més senzilla, "less dressy", expressió que es podria traduir com a menys formal, menys elegant o empolainada. "Less dressy!", va replicar la sobirana amb sorna britànica i un punt d’irritació; "¿què creus que és AIXÒ?", va afegir assenyalant la capa de l’antiga Ordre de la Garrotera que l’embolicava, així com la resta dels oripells tèxtils. Tot seguit, es va informar la retratista que la tiara no es podia treure una vegada posada, ignorem si per raons protocol·làries o bé de perruqueria. L’ambient es va distendre al cap de poca estona –la reina va arribar a confessar-li que la seva germana Margarita hauria exercit millor de model–, i el resultat final van ser unes fotografies impressionants, sobretot per la llum dramàtica. Leibovitz sap el que es fa. Van tornar a requerir els seus serveis el 2016, aquella vegada a Windsor.
Una s’ha de posar bastant nerviosa quan et contracten els royals per a un retrat, tot i que t’assisteixin alguns ajudants de cambra i t’esperi una minuta de 137.000 euros. O potser per això. Hi ha hagut comentaris al respecte per donar i per vendre però, de qualsevol manera, a casa estem encantats, fins i tot el sector jacobí, amb el díptic que ha realitzat l’artista nord-americana de Felip VI i la reina Letizia; primer, perquè ens distreu una mica dels disgustos, el fangar i la triperia política i, segon, perquè les fotografies al Saló Gasparini són esplèndides, perquè negar-ho. Sembla clar que l’artista s’ha amarat bé de la tradició del retrat espanyol en la seva edat d’or, de Velázquez a Goya, i fins i tot hi ha qui ha vist un paral·lelisme entre la mà de Letizia, a l’índex de la qual llueix un anell, i aquell mateix dit estirat amb elegància, apuntant cap al terra, de l’oli goyesc Retrat de la duquessa d’Alba de negre. I el mirall i la llum de Velázquez que entra per la dreta, com en el quadre Las meninas o La família de Felip IV. Dels pinzells al píxel.
Afirmava l’escriptora Susan Sontag, que va ser parella de Leibovitz durant 15 anys, que cada fotografia és un mer fragment i, per tant, "el seu pes moral i emocional depèn d’on s’insereix". Potser no ha sigut el millor moment per revelar els retrats regis. Però si una fotografia canvia segons el context on es veu, el díptic de Felip i Letizia no penja en cap altre lloc que a la col·lecció de grans retrats oficials del Banc d’Espanya, inaugurada el 1782 amb un retrat de Carles III pintat per Goya. Les altres coses són soroll. Passaran els anys i els retrats es contemplaran com el que són: art. També deia Sontag que a la fi totes les fotografies testifiquen la despietada dissolució del temps.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
