Alexitímia
M’agraden les paraules, molt, jugar amb elles, indagar en el seu significat, tombar-les, buscar-los sentit per mirar de donar-lo a aquesta vida que, de vegades, massa, sembla no tenir-lo, perdre’l. És una afició semàntica que té a veure amb el meu ofici, és clar, aquesta doble identitat que, com un transsumpte de Clark Kent i Superman, exerceixo en el periodisme i en la literatura. Però també està relacionada, aquesta afinitat meva cap als vocables, amb l’ordre, intern i extern, que el meu cap, l’intricat mecanisme que regeix la meva ment, necessita per no perdre pistonada, agafar-se a una realitat que sembla cada vegada més inhabitable, i incomprensible. Tirant del fil del llenguatge, troca d’infinites possibilitats, fa uns dies vaig descobrir dues paraules, ben boniques, l’existència de les quals desconeixia, el mateix que la seva accepció: alexitímia i conticinio. La primera, a la qual vaig arribar gràcies a un llibre de Lola López Mondéjar, Sin relato, premi Anagrama d’Assaig, és la "incapacitat per reconèixer les pròpies emocions i expressar-les, especialment de manera verbal". La segona, que vaig trobar a Literland, un espai virtual de divulgació literària, descriu l’"hora de la nit en què tot està en silenci". Diu Joan Didion, a The White Album, que "ens expliquem històries a nosaltres mateixos per poder viure". Ho fem, sobretot, en els moments difícils de la nostra vida, els més crítics. Però la protagonista d’aquesta història no soc jo, sinó la persona que dorm al meu costat. En els últims dies, he intentat imaginar, per a ella, un horitzó diferent, en què la justícia no fos poètica, sinó justa, on les paraules servissin per a alguna cosa més que per alleujar, acabessin amb la incertesa del present interromput, detingut, fossin respostes concretes a aquesta pregunta, què passarà d’ara endavant, que només és lícit plantejar-se si una vol, mai sota coacció, extorsió o amenaça.
Alexitímia
Pateix, qui dorm al meu costat, alexitímia, li costa expressar les seves emocions, reconèixer-se en els seus sentiments, identificar-los, li passa sempre, però ara molt més. I jo, personatge secundari d’aquesta història, assisteixo al que li està passant amb la impotència de no poder evitar el seu patiment ni dir-li, perquè sé que no dec, què i com se sent, explicar-l’hi, que ho vegi i es reconegui en el mirall del seu propi dolor. Entenc les eventualitats d’una vida en la qual gairebé tot és accident, on la mort i la malaltia estan previstes, hi hem de comptar, des que naixem. Ho accepto, com no ho faré, he passat per això, he sobreviscut, a tot això. Però el que no comprenc és el dolor per causes alienes a aquestes contingències, el patiment infligit per una altra persona que només busca això, únicament vol fer-te mal. La maldat, no l’assimilo, la seva naturalesa, no arribo a discernir a quina motivació respon el comportament d’algú, un ésser humà, que, en lloc de dormir o llegir o escriure o veure una sèrie o una pel·lícula, dedica el conticinio a maquinar com ferir, com destrossar algú que el molesta, que el destorba, que no li cau bé, que no li agrada, per les desraons que siguin. A falta d’un punt final, encara, per a aquesta història, recorro, de nou, a les paraules, en aquest cas d’Albert Camus: "Em vaig adonar, malgrat tot, que enmig de l’hivern hi havia dins de mi un estiu invencible. I això em fa feliç. Perquè no importa que el món empenyi dur en contra meu, dins meu hi ha una cosa millor empenyent de tornada". I afegeixo: el pitjor que es pot ser en aquesta vida és mala persona.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
