¿Quins mals portarà ara la FSM?

La dimissió del secretari general de la Federació Socialista Madrilenya (FSM), Juan Lobato, ha resultat esperpèntica de moment (a les portes del congrés federal del PSOE), per les formes (assetjat per Ferraz i pels portaveus de la Moncloa) i pel fons (abandona per negar-se a cometre un presumpte delicte induït pel que aspira a ser el seu successor). No és la primera vegada en democràcia que la FSM viu un remolí, des del tamayazo no han aixecat cap. I la cosa no és nova. Explicava sempre Josep Tarradellas (l’ara considerat estadista i far del president Illa) que la Segona República va sucumbir en mans de la FSM. És curiós que en el PP també costi l’encaix entre els seus dirigents a Madrid i els líders nacionals. Madrid encaixa malament amb el conjunt d’Espanya. L’assumpte Lobato és, amb tot, un bon retrat del moment que viu el PSOE a les portes d’aquest congrés que, no ho dubtin, consagrarà Pedro Sánchez ja que per a la militància socialista és i serà sempre el que els va treure del pou del sorpasso de Podem i els va portar a la Moncloa, a precari, però a la Moncloa. Sánchez exerceix un hiperlideratge que li permet guanyar la batalla a Feijóo en l’era digital. El punt feble es veurà a Sevilla aquests dies: no hi ha lideratges territorials excepte a Catalunya, Castella-la Manxa i Astúries. Fa dècades que Galícia està escapçada, les Canàries i les Balears viuen sota l’ombra de Koldo, Juan Espadas no es consolida a Andalusia, a Extremadura no hi ha successió clara de Fernández Vara, a Castella i Lleó els creixen els nans, a València la pugna entre Morant i Bernabé va in crescendo, a Múrcia no hi ha vida coneguda, i a l’Aragó Pilar Alegría podria tenir fins a dos rivals. Aquest ombrívol panorama pesa sobre l’esquena de Santos Cerdán com a qüestionat secretari d’organització, però el mateix Sánchez és conscient que és el resultat d’aquesta forma de lideratge que l’aguanta a base d’un contorsionisme que als seus barons els costa continuar sense descarrilar.