El Barça, en un moment crucial

En el retrat del Barça es resumeix el segle XX i el que portem del XXI. El tancament de les Corts el 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, per la xiulada a la Marxa Reial; l’assassinat del president del club, Josep Sunyol, en els inicis de la Guerra Civil; l’exili de molts jugadors i la submissió a la dictadura franquista; la reconstrucció del club, erigint-se en referència i refugi de la lluita democràtica; la visualització del canvi polític en la profusió de senyeres en la peregrinació victoriosa a Basilea, el 1979; les convulses influències polítiques en el període convergent; l’assumpció del futbol femení com abanderat de la igualtat... Tots aquests episodis, i molts més, sense oblidar la voluntat del club d’estar atent als reclams culturals i artístics (els cartells d’aniversari de Miró, Tàpies i, ara, Barceló en són un exemple), la varietat poliesportiva de les seccions, única al món, o una certa concepció estètica del joc que va esclatar amb l’arribada de Cruyff, la continuïtat de Guardiola i l’aparició de Messi, han convertit el Barça en un cas singular.

S’ha demostrat amb les celebracions del 125è aniversari, comissariades per un David Carabén que ha reclamat "tenir la pilota per disfrutar, per compartir, per vèncer i per decidir el nostre futur", que el Barça, la seva història i el seu llegat continuen vius. Just en un dels moments crucials del club, potser el que més, és aquest esperit el que manté les aspiracions del club per sobre de la seva realitat actual. Pendents del retorn al Camp Nou (endarrerit fins al febrer del 2025, com a mínim) i de la recuperació de la massa social, amb un mediocre passat recent, amb dificultats pressupostàries i compromisos econòmics que posen en dubte la viabilitat del concepte d’una entitat propietat dels socis, el Barça necessita remodelar la seva imatge i acceptar el repte d’un futur incert en l’univers de l’esport cada vegada més allunyat del romanticisme de principis del segle XX. La proposta El nou clam no només es refereix al fet d’escollir un nou himne, sinó a la presa de consciència d’una manera renovada de ser i estar en la contemporaneïtat.