Atrapats entre Sánchez i Feijóo

Tot es va trencar el 2018 i el 2019. La moció de censura del 2018 contra Rajoy va ser per al PP «alta traïció». I quan el PSOE va guanyar les eleccions d’abril del 2019 –lluny de la majoria absoluta–, es van haver de repetir. Sánchez no va voler pactar amb Podem, i el PP (i Cs) es va negar a una abstenció en la investidura, com el PSOE havia fet amb Rajoy el 2016. I quan Sánchez va pactar amb Iglesias després de la repetició electoral de novembre, va ser la gota que va fer vessar el got. La prioritat era fer fora Sánchez, i Vox que havia irromput al Congrés amb 52 escons. La resposta de Sánchez va ser pactar amb qui fos per aturar el PP i Vox.

I les campanyes del 2023 –primer autonòmiques i municipals i després generals– van consagrar la partició d’Espanya en dos. Feijóo va voler guanyar al PSOE –i ho va aconseguir en les autonòmiques– aliant-se amb Vox. I Sánchez va impedir que el PP governés després de les generals –malgrat que el PP va arribar primer– ampliant la seva aliança fins a Puigdemont, que va exigir l’amnistia. ¡Gran incendi!

Feijóo vol cada dia liquidar Sánchez, culpable de totes les corrupcions i inconstitucionalitats. I Sánchez contesta acusant-lo de pactar amb Vox i erigint «un mur» entre l’Espanya progressista –la seva i la dels seus socis– i la de la dreta reaccionària.

Sánchez resisteix, però la legislatura no avança. El cas Ábalos, els problemes judicials de Sánchez i el fiscal general han pujat al màxim el clima tòxic. I la catàstrofe de València ha traslladat la guerra a Brussel·les. ¡El PP ha arribat fins i tot a votar contra la nova Comissió Europea, contra el PP europeu, perquè Teresa Ribera no fos vicepresidenta de la Comissió!

Estem en una trampa. Feijóo diu:« Jo et vaig guanyar». Sánchez respon: «Tu vas perdre –i continues perdent–, perquè estàs amb Vox». El Govern Sánchez agonitza, però sobreviu perquè cap dels seus aliats vol que caigui. Ningú vol votar una moció de censura amb el PP i Vox. I l’última enquesta diu que el PP i Vox tindrien una majoria absoluta. Amb Vox pujant més que el PP. És l’últim ciment de la coalició de la investidura. ¿Podem sortir de la trampa de Sánchez del «jo, amb tots, contra l’extrema dreta» i de la de Feijoo del «jo, amb Vox, per salvar Espanya»?

Hi ha gent raonable que creu que la prioritat és fer fora Sánchez. I una altra –no menys raonable– que creu que el pitjor seria un Govern Feijóo-Vox. Així, Espanya no va bé. ¿Estem, doncs, al caire del precipici? Potser no. La política està molt crispada, el carrer no. A Euskadi ja no s’assassina. A Catalunya ja no es crida contra Espanya, sinó contra els lloguers. Res de 1936. No hi ha ni armes al carrer ni soroll de sabres. I l’economia tira, millor que d’altres.

Notícies relacionades

Miró, Matisse i deu minuts

ERC se cita a un plebiscit definitiu

Estem malament –ho diem en totes les enquestes–, però els mercats creuen que va millor que a França. Aquí hi ha dues majories alternatives que s’odien. A França, tres minories que es repel·leixen i no saben fer majoria. L’ombra d’Abascal és molt inferior a la de Marine Le Pen. El dèficit públic francès és del 6% del PIB; l’espanyol, del 3%. I França ha d’endeutar-se –amb més deute que Espanya– a un cost superior. El que mai s’havia vist. Mal d’altres, consol de tontos. Però amb la gran crisi econòmica –amb Zapatero i amb Rajoy– hi va haver molts més indignats. Amb una mica de sentit comú en les cúpules polítiques, respiraríem.

Potser Sánchez i Feijóo es permeten les seves «extravagàncies» perquè –malgrat elles– el país tira. Els sindicats són més assenyats que els francesos, enfurismats perquè Macron ha pujat l’edat de jubilació als 64 anys. ¡Sí, a 64! I aquest any l’Ibex s’està revaloritzant un 14%, com el Dax alemany, mentre que el CAC francès perd un 5%. Espanya està millor que les seves cúpules polítiques. Bo, però dolent.