ERC se cita a un plebiscit definitiu

Res uneix tant com les victòries i res separa tant com les derrotes, pontificava fa anys Junqueras quan tot eren flors i violes. Una advertència que serveix per a tothom. Per això Pedro Sánchez les passa de tots colors. Perquè reté des del 2018 la presidència del Govern espanyol. En canvi, ERC ha perdut el Govern de Catalunya. La fita històrica dels republicans de conquerir la presidència de la Generalitat culminava el 12 de maig amb una dolorosa derrota. El balanç d’aquests darrers anys és inevitablement agredolç, amb la sensació d’haver desaprofitat una oportunitat única.

La crisi d’ERC s’ha desfermat, en essència, pels resultats. De ser el primer partit en les eleccions municipals i espanyoles del 2019 i assaltar el Govern de la Generalitat el 2021 a encadenar tres mals resultats. Tercers a les municipals (perdent les alcaldies de Lleida, Tarragona, Sant Cugat del Vallès i Vilanova), tercers a les espanyoles i tercers, despenjats de la pole position, a les catalanes malgrat competir des de la presidència de la Generalitat.

Les convulsions republicanes tampoc no s’expliquen sense l’exili ni la presó. El sotrac del novembre del 2017 va precipitar una direcció més coral, que es va accentuar amb la presidència de Pere Aragonès. Res a veure amb el que succeïa a les files del gran adversari en el camp sobiranista. Carles Puigdemont esdevenia el monarca absolut de Junts. Tant que fins i tot quan nominalment només era un militant de base va seguir fent i desfent a discreció. El moment culminant de les maquinacions waterloolianes va ser la decisió de fer saltar pels aires el Govern Aragonès-Giró. Aquella ruptura va ser l’avantsala de la victòria d’Illa i el canvi de cicle a la presidència de la Generalitat.

Les regles han canviat

Oriol Junqueras –com Pedro Sánchez el 2019– ha volgut recuperar la presidència apel·lant a l’estima del gruix de la militància de base, amb el hàndicap que bona part dels quadres dirigents apostaven perquè hi hagués un relleu. I, si bé s’ha imposat amb claredat, no ha superat el llindar del 50%. El 2008 n’hauria tingut prou, però les regles han canviat. L’exigència de majoria absoluta en primera volta ha estat, d’entrada, un escull insalvable.

El resultat aboca ERC a una segona volta amb aliances per determinar. Hi haurà pacte entre la Nova Esquerra Nacional de Xavier Godàs i Foc Nou d’Helena Solà, que ha lluït com a principal estendard el no a Illa? Tot continua en mans de la mateixa militància que va validar fa uns mesos, en una controvertida consulta interna, un ambiciós acord (liderat per Marta Rovira) amb Salvador Illa i el PSOE: 53 a 47. Ajustat.

Notícies relacionades

Miró, Matisse i deu minuts

L’estació que no vol un barri

Com també prou ajustada havia estat l’aposta de Puigdemont per dinamitar el Govern de coalició: 56 a 44. O ajustades cadascuna de les victòries internes de Pedro Sánchez: 48% el 2014 enfront del 52% que sumaven Eduardo Madina i Izquierda Socialista. O el meritori 50,2% del 2019 davant de Susana Díaz i Patxi López, que sumaven més del 49% dels vots. Díaz va quedar descavalcada, però Patxi López va sumar amb Sánchez.

El resultat de Junqueras ha estat insuficient per evitar una segona volta a la francesa. L’exigència de majoria absoluta per guanyar legitimitat pretenia evitar el desori del 2008, quan la candidatura guanyadora es va imposar amb un magre 37% dels vots. Si en primera instància la votació ja semblava un plebiscit, la segona ho serà del tot.