El futur del sistema sanitari català

Una nova comissió d’estudi entoma, aquests dies, una mirada sobre el futur del sistema de salut de Catalunya, presidida per Manel del Castillo, director gerent d’un dels hospitals més solvents, proveïdor del propi sistema hospitalari de Catalunya. En la meva compareixença en la comissió ja vaig fer constar, des de l’experiència d’haver estat en múltiples comissions de tota mena al llarg de la meva vida acadèmica ‒sense haver sigut comissionista de cap‒, que em sorprendria que aquest cop sí. Però, amb la voluntat que així sigui, hi he volgut col·laborar.

Algunes valoracions que en derivo. Primer. No cal que cap conseller o consellera torni a dir que vol a Catalunya una despesa sanitària pública en termes de PIB com la mitjana europea (ni l’espanyola!) si no està disposat o disposada a trencar amb el règim comú de finançament autonòmic. Mentre aquest règim es basi en una transferència segons el pes relatiu de la població catalana, certament la nostra despesa/PIB serà inferior a la mitjana: si el pes de la renda és major que el pes de la demografia, que indicaria una renda per càpita més elevada, el resultant és d’aritmètica infantil; la nostra ràtio de despesa pública respecte de la renda sempre estarà per sota. Per tant, preservar la suposada equitat com ara es concep en el finançament autonòmic estatal, mai podrà permetre una despesa sanitària pública en consonància al nivell de desenvolupament del país; ni en prestacions, ni en els sous dels seus professionals. Està clar, això sempre que el diferencial de finançament no es vulgui cobrir amb més recàrrecs o copagaments, aprofundint en el que alguns ja consideren "infern fiscal" català, o en una societat de peatge que paga primes, a més d’impostos. En definitiva: no es pot dir missa i, a la vegada, tocar la campana.

Segon. Més enllà del que digui bona part de la classe empresarial, serà molt difícil justificar socialment, més ingressos propis només apujant els impostos, a la vista de qui majoritàriament els paga (rendes de treball i per compte aliè en particular) i els elements redistributius que contenen (la regressivitat de l’IVA i dels impostos especials). Qui espera més recursos i no vol trencar amb la ‘solidaritat’ tal com s’entén avui entre comunitats autònomes haurà de pensar en taxes i copagaments, que són la mateixa cosa. I això s’ha de fer bé si no volem malmetre l’equitat del sistema públic.

Els estudis mostren que la despesa pública es comporta com un bé de luxe. La sanitat que tenim es posa en valor, i cada cop més, en la mesura que la societat es desenvolupa. A més, la composició entre despesa pública i privada és normal que canviï a favor de la segona en una societat que comenci a valorar elements de les prestacions per les quals el ciutadà vol elegir, o té diversitat de preferències. Si parem aquí la prognosi, el camí ens porta inequívocament a la iniquitat social quan traduïm la perspectiva macro a la micro. Però sabem també que, per molta despesa que es faci, la salut de la població no augmenta de la mateixa manera; més no sempre és millor. De manera que no tota la despesa ha de ser necessàriament inequitativa: la clau és què cobreix la sanitat pública a efectes de la major efectivitat sobre la salut poblacional. Per això, o bé ordena el catàleg segons l’efectivitat relativa de les prestacions (com menys efectivitat, més aportació de l’usuari), o bé el prioritza per cost-efectivitat: allò que és efectiu, però de cost en cada moment inassumible, resta fora de la cobertura pública, que equival a un copagament del cent per cent! No hi ha mitges tintes. Donat el pressupost, la sostenibilitat financera decidida al Parlament, o s’ancora la despesa amb criteris estrictes de priorització o s’incrementa el finançament amb més ingressos, fent-ho amb copagaments o amb pagaments del cent per cent.

Notícies relacionades

L’autòpsia d’un nen de dos anys

Junqueras, ¿màrtir o messies?

Val a dir, finalment, que davant d’aquests supòsits la millora de la gestió per alliberar recursos no és una alternativa de finançament, sinó una obligació permanent del bon gestor.

I un tema final i més complex. Com que costarà molt, per una via o una altra, comptar amb més recursos per a la salut, hem de pensar molt bé com els gastem. La idea d’universalisme (tot per a tots) no ajuda a la solvència del sistema, com tampoc la de qui reivindica la barra lliure des de la seva condició de cotitzant. Marginalment, cada vegada més les polítiques públiques hauran de ser més selectives i integrades. De fet, l’objectiu salut és afectat i afecta totes les polítiques. Considerant-ho, ens caldrà gastar amb més precisió. Les dades que es tenen dels ciutadans, des de les contribucions fins a la utilització dels serveis públics, ho poden començar a permetre i, sense estigmes de beneficència, les polítiques poden afinar més les prestacions i aportacions. Si la intel·ligència artificial ens permet, avui, la medicina individualitzada, de precisió, predictiva, singularitzable, ¿per què no també en prestacions.