Miró, Matisse i deu minuts

En el repte dels deu minuts hi veig també una reflexió sobre el sentit de l’art als museus. ¿Qui no voldria quedar-se davant d’un quadre, assegut durant deu minuts o més, tot sol, sense altres visitants que passin per davant, i sense la pressió de veure-ho tot? Són dos camins gairebé antagònics: observar atentament un sol quadre per copsar l’essència d’un artista, o veure moltes obres per entendre’n la trajectòria, la mirada personal. Aquesta setmana vaig passar tot un matí a la Fundació Miró, visitant l’exposició MiróMatisse. Més enllà de les imatges, cada cop més fascinat pels lligams entre els dos pintors. És una proposta que creix sala a sala, a mesura que entens les connexions personals, de quina manera comparteixen una mirada sobre el món, des de la ferocitat cromàtica i la temptació dels jocs amb les formes i els llenguatges: a mesura que avances, entens millor tot allò que els va fent coincidir i influir-se mútuament, encara que provinguin d’un ideari distant. Vaig provar d’aturar-me deu minuts davant els murals que Matisse va fer a Austràlia –coralls, peixos, meduses, anemones!–‒ i de cua d’ull se m’infiltraven els quadres de Miró allà al costat, com si els unís un corrent continu. Hi tornaré amb més temps.