Pels nens que vindran

Cada un dels del grup tenia gravada a la consciència l’esperit de la seva família. Hi havia els que amb aquest chupito estaven infringint moltíssim les normes de casa seva, però també hi havia els que tenien uns pares més laxos i fins i tot els que anaven gairebé sols pel món perquè els seus pares passaven de tot. No sé què hauria passat si haguéssim pogut anar a la botiga amb aquells tretze anys i comprar alcohol lliurement. També van ser els més grans els que ens van proporcionar els primers cigarrets i mig grup es va enganxar a la nicotina. Així que prohibir no és garantia de res.

Notícies relacionades

Miró, Matisse i deu minuts

ERC se cita a un plebiscit definitiu

Aquesta setmana, Austràlia s’ha convertit en el primer país del món que prohibeix que un menor de 16 anys entri en una xarxa social. Hi ha hagut molt debat. El més interessant va sobre la idea de llibertat que volem. Prohibir no garanteix res, però fins i tot el més descentrat dels adolescents sap que fumar és dolent i que la societat pretén protegir-los amb la prohibició.

En aquest cas, la coacció de la llibertat d’acció és un missatge: no és bo, quan siguis gran ja decidiràs sabent que fumar és dolent per a la salut. Amb les xarxes, els pares s’han quedat sols mentre les grans corporacions s’han fet els suecs al no regular seriosament els límits d’edat i els continguts, de vegades autèntiques atrocitats, que s’hi poden trobar. Si no ho fan aquestes companyies, potser ho han de fer els governs pagant el preu de vetar als joves les coses bones que hi ha a les xarxes. Els menors s’aconseguiran saltar la prohibició, com sempre, però rebran un missatge que potser els farà més conscients. Pels nens que vindran.