El PSOE es reivindica
Pedro Sánchez, reelegit ahir secretari general del PSOE amb el 90% dels vots, va haver d’esforçar-se en el discurs de clausura del 41è congrés federal del seu partit a insuflar ànim als decaiguts militants socialistes, que assisteixen amb amargor a les acusacions de l’oposició, que han situat el Govern en el centre d’un grapat de causes judicials, i a l’intent d’infondre la idea que el país va a la deriva, malgrat que les dades econòmiques ho desmenteixen. El conclave del PSOE va ser convocat el setembre amb la pretensió de rearmar ideològicament el partit, renovar el projecte i ratificar el seu líder. Però des de llavors fins aquí l’ambient s’ha anat enterbolint gradualment per als socialistes, no només per l’assetjament de la dreta sinó també per alguns errors propis. No s’expliquen de cap altra manera la imputació de José Luis Ábalos, exministre de Transports i exsecretari d’organització del partit, o l’estrany episodi entre la que fos cap de gabinet d’Óscar López a la Moncloa i el tot just dimitit secretari general de la federació madrilenya, conegut dos dies abans que s’iniciés el congrés.
De res d’això es va parlar, no obstant, en el congrés. Ni del que havien previst quan es va convocar –el reforçament del projecte–, ni dels últims esdeveniments. No, almenys, formalment, tot i que aquests últims van ser temes de conversa en els grupets i es va percebre en l’actitud a la defensiva que va impregnar part de les intervencions. No la de Sánchez, que va dedicar els dos dies congressuals a contrarestar l’abatiment de la militància, desplegant el seu entusiasme en el tracte directe amb els assistents i el seu poder de convicció, que manté gairebé intacte entre els seus, en la intervenció final. Va desgranar els èxits governamentals –"som un model d’èxit", els va dir–, va explicar que la dreta els vol "tombar" perquè no perdona la moció contra Rajoy, el triomf electoral del 2019 i el Govern del 2023, va assegurar que el PSOE és ara referent dels socialistes europeus i va afegir que ha decidit fer un pas al davant i seguirà en les eleccions del 2027, comicis en què els va desafiar a guanyar els ajuntaments, les comunitats i, sens dubte, les generals.
Una injecció d’optimisme terapèutic, sense ombra d’autocrítica, en un moment que els socialistes necessiten recuperar l’autoestima per fer front a una legislatura de difícil estabilitat, per la particular volatilitat dels socis d’investidura i pel dur assetjament de l’oposició. En un moment crucial per a Europa i per al món com el que vivim, aquest país necessita un PSOE centrat i fort, disposat a pactar polítiques d’Estat i allunyat en la mesura possible de la polarització que tant divideix la societat. I necessita, és clar, reciprocitat per part del PP. La línia en què Salvador Illa treballa a Catalunya és una bona guia. A més d’un canvi d’actituds que, desgraciadament, no és fàcil que es produeixin en la política espanyola, una recuperació de la confiança de les bases socialistes pot ajudar a tranquil·litzar-les i a asserenar els ànims. Fins que aquest matí, al despertar de l’entusiasme del congrés, es trobin, com en el conte de Monterroso, que la realitat segueix allà.
