Realisme climàtic
Les expectatives són unes aixafaguitarres i abusar-ne provoca decepcions gratuïtes. Els participants en l’última Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, celebrada a Bakú (Azerbaidjan), pateixen d’aquest mal. Molts lamenten que la cimera no ha servit per res, com em deia dijous una de les assistents. Costa entendre aquest pessimisme després que la trobada aconseguís un pacte històric segons el qual es mobilitzaran almenys 1,3 bilions de dòlars a l’any entre fons públics i privats per tal de combatre l’emergència climàtica. D’aquests, 300.000 milions seran aportats pels països rics per pal·liar l’impacte a les nacions en vies de desenvolupament. Que aquestes tinguessin una gran ambició i demanessin el doble de l’acordat no pot entelar l’èxit que
la xifra tripliqui l’objectiu més alt posat fins ara sobre la taula.
Notícies relacionadesEs pot fugir del catastrofisme i mirar enrere per reconèixer que estem millor que abans de prendre consciència de l’emergència climàtica, tot i que encara quedi molt per fer per frenar l’escalfament global. Aquest últim és un final desitjable i urgent, com també ho és accelerar la transició energètica a través del multilateralisme entre països. Però dotar aquestes metes d’una sana capa de realisme i d’una visió pràctica resulta igual d’important. Només així s’evitaran les frustracions associades a uns objectius que sembla difícil que s’hagin de complir, com que l’economia sigui climàticament neutra el 2050, sobretot en un context geopolític com l’actual, amb dues guerres i amb Donald Trump a la Casa Blanca.
El realisme, que no s’ha de confondre amb el conformisme, sempre serà millor que l’aparició de grans bretxes entre els compromisos adquirits pels Estats i les seves polítiques del dia a dia. També ajudarà que les empreses siguin veritables agents del canvi, com explicava ahir Agustí Sala, i que la població s’hi impliqui al màxim. El planeta ho agrairà.
