Silenci, es pateix

Hi ha la creença generalitzada de què el més important a la ràdio és saber parlar. Discrepo. Crec que el bàsic és saber escoltar. I no només a la ràdio; també a la vida. Perquè escoltar obre pas a l’empatia i trenca la carcassa de prejudicis i biaixos que ens fan cada dia més petits i més irrellevants. L’algoritme, les notícies falses, l’epidèmia de banalitat, l’entreteniment tant sí com no, la trampa de l’accelerament i la mandra intel·lectual, que en alguns casos ja s’arrossega de fàbrica, estan creant un exèrcit de persones òrfenes de pensament crític. Només així s’entén l’èxit de mentides com "multitasca" o "periodisme ciutadà". El filòsof José Carlos Ruiz defineix tot aquest panorama com a turbotemporalitat. Jo crec que els seus impulsors no són més que trilers 4.0. Moderns com mai, tramposos com sempre. Estic convençut que en aquesta conjuntura el paper del periodisme –el de veritat– fa més falta que mai.

I va ser, precisament, fent de periodista, escoltant, que l’altre dia vaig topar amb un d’aquests silencis radiofònics que no es produeixen gaires vegades però que signifiquen tant. Fa més de trenta anys que Juani Aguilar treballa en un centre per recuperar dones maltractades. Entre les parets d’aquest edifici, un equip de psicòlogues, terapeutes, treballadores socials, cuineres, advocades, etc., hi deixen les pestanyes perquè aquestes dones recuperin l’autoestima i guanyin un futur, per a elles i per als seus fills. Com que el discurs negacionista de la violència de gènere, però, es va colant per tots els racons, cada vegada s’obren menys portes al demanar ajut econòmic per combatre-la. I ara resulta que aquest centre està a punt de tancar, després d’haver socorregut gairebé un miler de dones i un miler més de menors. Per això, la Juani es va quedar sense paraules quan li vaig preguntar com s’ha de dir a una d’aquestes dones que ja no es pot quedar més. Les seves llàgrimes es podien sentir. Perquè, és curiós, en un món en què el soroll i la xerrameca intenten colonitzar cada segon de les nostres vides, hi ha silencis més potents que un centenar d’homilies.