El pessebre de Sant Jaume

Barcelona, com a capital cultural capdavantera, sempre ha brillat per la seva capacitat de reinterpretar tradicions i crear llenguatges visuals innovadors que desafien el passat i miren cap al futur. Recordem el Cobi, aquella mascota olímpica que va dividir opinions però que, amb el temps, s’ha consolidat com un símbol d’avantguarda i creativitat. El mateix ha passat amb els pessebres contemporanis de Sant Jaume. Durant vint anys, han estat una invitació a pensar, a qüestionar i a entendre que la cultura, com la societat que la genera, mai no és estàtica.

Adoptar criteris artístics diferents en la creació dels pessebres no és trair la tradició sinó mantenir-la viva i coherent amb el seu esperit evolutiu. Suposo que ningú es deu imaginar que els pessebres del segle XIII o del segle XVIII eren iguals que els que fem ara. L’evolució del pessebrisme no és només necessària, sinó que és un reflex de la vitalitat de la tradició. És gràcies a la reinterpretació constant que el pessebrisme ha arribat als seus 800 anys d’història, un aniversari que celebràvem amb orgull l’any passat.

Heterodòxia

La cultura creix i es renova quan s’atreveix a transitar pels marges, a dialogar amb l’heterodòxia. Els pessebres contemporanis, tant els de Barcelona com els de l’Escola d’Art d’Olot (que van iniciar-se en aquesta reinterpretació molt abans que Barcelona), han complert aquesta funció. Han fet del pessebre un espai d’interacció entre la tradició i la modernitat, convertint-lo en una plataforma per reflexionar sobre la nostra identitat col·lectiva, el nostre passat i el nostre futur.

Notícies relacionades

Aperitius cinematogràfics

El futur incert d’una vella ERC

Més enllà de la seva dimensió religiosa, el pessebre és una expressió cultural fonamental. Com a representació d’un dels mites d’origen de la nostra cultura, mereix ser preservat, reinterpretat i actualitzat. És per això que diverses entitats treballen per aconseguir que la Unesco el declari patrimoni immaterial de la humanitat. Aquesta seria una fita que reconeixeria el seu valor simbòlic i artístic, no només com a tradició religiosa, sinó com a fenomen cultural universal.

Els pessebres de la plaça de Sant Jaume no eren només una provocació artística; feien la funció de mirall de la societat que ens envolta, una societat diversa, canviant i viva. I aquesta és, potser, la millor manera de mantenir viva una tradició: fent-la créixer al ritme del món que la sosté.