La tribuna
El silenci dels anyells
Si l’ambició no és un pecat en el catecisme de la política, sí que ho és la desmesura, la incapacitat d’autolimitar-se, la necessitat de retenir el poder més enllà dels fets i les seves circumstàncies
Experimentat com és en l’art de perdurar, Sánchez faria bé de recordar Tàcit, quan assegura que els pitjors enemics d’un líder són aquells que li aproven sempre tot
Deia l’historiador romà Publi Corneli Tàcit, destre en l’art de manar, que aquells que volen el poder no tenen un punt mitjà entre el cim i el precipici. És l’eròtica del poder, que és tan seductora com pot resultar fatal. No cal dir que tot lideratge exigeix una dosi considerable d’ambició, sense la qual és impossible vèncer els obstacles i els adversaris que es troben en el camí de l’èxit. Un líder polític ha de tenir ambició, coratge, resistència, determinació i una considerable habilitat per sobreviure als terrabastalls que es produeixen en l’exercici del poder. Però si l’ambició no és un pecat en el catecisme de la política, sí que ho és la desmesura, la incapacitat d’autolimitar-se, la necessitat de retenir el poder més enllà dels fets i les seves circumstàncies. En alguns casos la desmesura neix de l’amor pel poder com a finalitat en ell mateix, i no com un instrument per canviar les coses. En altres ocasions es tracta de pur messianisme, una de les desviacions més perilloses del lideratge polític. Amor pel poder o messianisme, en ambdós casos, mala política.
¿Carlos Mazón, Oriol Junqueras i Pedro Sánchez compleixen alguns d’aquests excessos? En el primer cas, és tan evident l’amor de Carlos Mazón pel poder desmesurat, allunyat de la decència que exigeix un càrrec públic, que no cal fer allargar-se gaire. Qualsevol polític amb consciència clara del que significa ser un servidor públic hauria presentat la dimissió després d’haver gestionat de manera tan caòtica i irresponsable una tragèdia que ha comportat centenars de vides. Fins i tot encara que no ho hagués fet tan malament, la dimissió hauria estat un gest honrós, el mínim exigible a aquells que volen gestionar el bé públic. Però Mazón s’ha aferrat a la cadira com si fos de la seva propietat, sense cap sentit del decòrum. És el poder pel poder, despullat d’honorabilitat.
¿S’aferra també al poder Oriol Junqueras? És evident que, com ha indicat Ernest Maragall, el líder d’un partit polític que perd el plebiscit de la seva militància, hauria de plegar immediatament. Ha guanyant la votació del congrés, però després de més d’una dècada de presidir ERC, no ha aconseguit ni el 50% de suport. A més, és l’home que ha sumat tres derrotes electorals seguides, sota el seu mandat el partit ha protagonitzat uns foscos episodis de guerra bruta i ha desconnectat ERC dels seus votants. Per què vol mantenir-se en el poder, si ja ha exhaurit el seu cicle polític? Sembla que en el seu cas es dona la doble condició: amor desmesurat pel poder i una concepció messiànica del lideratge.
Notícies relacionadesL’amor de Pedro Sánchez pel poder és de manual fins al punt que ho ha fet tot per mantenir-s’hi: tallar caps sense miraments, fer concessions ideològiques inimaginables, incomplir promeses electorals i, en tot moment, enviar el missatge que ell és la salvació del país davant les fúries del mal. Diuen que la resistència de Sánchez és indòmita, i és cert, tan com sembla inabastable la fam de la seva ambició. Per això ha convertit el Congrés de Sevilla en un acte de vassallatge a la seva persona. Novament, poder i messianisme. Emperò, no ho ha fet sol, perquè si ha aconseguit tanta unanimitat al voltant de la seva figura, també ha estat perquè la majoria dels presents estimen més el seu càrrec que la coherència política. No deixa de ser patètic veure com els partits polítics, que haurien de ser àgores de debat públic, es converteixen en un seqüela d’El silenci dels anyells.
Això no vol dir que Sánchez no estigui patint una autèntica cacera judicial, per bé que tampoc vol dir que l’aigua del seu estany estigui tota neta. Però hi ha una diferència entre defensar-se políticament i confondre la seva figura amb la institució, el partit i el país, i és això mateix el que es desprèn de Sevilla: Sánchez és la Moncloa, és el PSOE i és Espanya. Per això anhela cortesans i no militants, perquè necessita adhesions infrangibles. Tanmateix, experimentat com és en l’art de perdurar, faria bé de recordar una altra frase de Tàcit, quan assegura que els pitjors enemics d’un líder són aquells que li aproven sempre tot. Al capdavall, els anyells de Sevilla poden convertir-se en llops si ensumen la sang, i hi comença a haver rastres.
