Ara que tot va passar

Avui és dissabte i lluu el sol, i ara que tot va passar –ja que hi va haver treva– sembla que això va passar fa una vida, en fa dues, però va ser fa només quatre dies. Beirut era aquell matí de novembre una rosa de foc d’una pirotècnia que amb prou feines intuíem. Pujant el turó de Baabda, des del mirador que s’ha habilitat per als periodistes gràfics en una recolzada del camí, una llotja que s’obre sobre la planícia de Dahie, s’observaven des de bon matí les columnes de fum de les bombes que, alineades en un tres en ratlla de terror, aterraven amb sorprenent freqüència i enorme terrabastall sobre els barris del sud, els més castigats, on viu Hezbol·là. Veure les bombes caure s’ha convertit aquestes setmanes enrere en un espectacle morbós per a molts a Beirut. Les emocions s’exacerben amb la primera explosió, però s’apaguen amb l’enèsima, pura estadística. Veure la mort de prop potser ens fa sentir més vius. Creiem llavors que la vida adquireix més valor i sentit, quan en realitat només s’està fent més precària davant els nostres ulls, ja que la seva plenitud es dilueix en la incertesa.

Notícies relacionades

Viure en caravanes

Barcelona i la multireincidència

Aquell dimarts negre va ser la traca final abans de firmar el document de la pau fins a nou avís de combat. Els objectius de l’aviació israeliana es van anar desplaçant cap a l’est de la ciutat a mesura que avançava el dia. Beirut es va convertir llavors en un caos sonor, una jam session desafinada on es podia sentir el brunzit penetrant dels drons que des de fa 60 dies vigilen aquest port de mar com un ull ubic i omniscient, l’ulular de les ambulàncies i la policia, que acudien a rescatar els supervivents dels edificis col·lapsats sota les bombes, i les botzines nervioses dels conductors que fugien espaordits, en cues interminables, dels barris assenyalats pels avisos de l’Exèrcit israelià. Aquest concert de vent era puntejat per la percussió cada cop més pròxima i amenaçadora dels ‘¡bum!’ onomatopeies el sotrac de les quals un sent al pit, com un cop de puny en un combat contra un boxejador invisible. Els dies de guerra no els marquen les hores, sinó aquests hiatus que el repunten de qualsevol manera, com una mala costurera.

El frenesí va durar fins a les sis del matí. Aclucar els ulls sense zolpidem era un acte de valor i fermesa. Dimecres, la ciutat es va despertar amb tant alleujament com desconfiança. La gent mirava al cel de reüll, com si no acabés de creure que tot havia passat, que la nit anterior va ser només un malson. Qualsevol soroll indueix encara a un petit sobresalt, ja que els sons de la guerra són indelebles i es mantenen amb nosaltres de per vida, estarrufant-nos les orelles. Ara que tot va passar els desplaçats tornen a les seves cases –o el que en queda– amb el matalàs a l’esquena i cara de fred, en imatges que recorden Madrid el 36. Ara que tot va passar la gent especula sobre el futur, fent-lo gran, i fins i tot sobre un passat recent que avui es veu més petitó, ja que vull creure que l’esperança és més forta que la por. Però aquell passat va ser fa quatre dies i el futur està en mans de Déu, que té la seva forja lluny d’aquí.