El futur incert d’una vella ERC

La truita s’ha girat. El moviment pendular dels partits és habitual. Unes idees penetren en la societat amb facilitat i de sobte deixen de ser interessants per convertir-se en contraproduents. En aquest moment es troba Esquerra. Però és que la societat catalana no és la del 2007, ni la del 2017, dos anys on el nombre d’afiliats d’ERC va ser molt potent.

Els republicans han perdut 1.500 militants en l’últim lustre. I no és la pitjor xifra. Si ens n’anem a l’època del tripartit, aquest partit va arribar a perdre gairebé 3.000 carnets. Gairebé res. No obstant la crisi actual és més profunda. Es debaten entre mostrar-se com un partit de govern o tornar als ritmes radicals, on qualsevol cosa era millor que ser pragmàtic i ser als llocs clau que canvien societats. Aquesta és la qüestió. I aquesta contesa interna es produeix sense el més preocupant: no s’entreveu un canvi generacional. Que a hores d’ara continuï sent Oriol Junqueras el que rebi el 48% dels vots de la militància evidencia els dubtes que hi ha en aquesta formació de saltar a una altra pantalla.

Notícies relacionades

Viure en caravanes

Barcelona i la multireincidència

Amb els resultats de la consulta sobre la taula, una cosa queda clara: l’opció que menys agrada a ERC és la candidatura de Foc Nou d’Helena Solà, que diguem és la més radical en relació amb els pactes aconseguits amb els socialistes. Per això, hauria de ser la que menys es tingués en compte i ni la recurrent recerca de nous suports hauria de ser excusa per acostar-s’hi. Aquesta és una mostra de l’embolic estratègic en el qual viu el partit republicà.

ERC és una formació a la qual no han esquitxat temes de corrupció importants. Aquesta és una medalla merescuda i que poden portar amb orgull, tal com està la plaça pública, desmerescuda amb l’estrany cas dels cartells dedicats als Maragall. Una qüestió lletja des del punt de vista estètic, però també ètic, tot i que no vagi de diners. No obstant, aquest valor acumulat ara no sembla comptar i, per un problema profund de renovació i cares noves, deixa el partit buit d’una projecció de futur clara. Amb Àngel Colom va existir un projecte, una cosa semblant al que va passar amb Carod-Rovira i Puigcercós. Oriol Junqueras va portar ERC a un espai de levitació falsejat per un impossible, però els va funcionar. ¿Aquest és de nou el futur? Molts panys per obrir i les claus s’han extraviat.