Hi ha una polèmica molt seriosa a Palma sobre la intenció de l’Ajuntament de multar la gent que utilitza la caravana com a residència habitual, cosa que està prohibida a la ciutat. L’alcalde Jaime Martínez, del PP, és arquitecte, així que ha dit una cosa tan simple com que les cases hi són per viure-hi. No fa falta haver estudiat urbanisme i construcció per arribar a la conclusió que el millor per a l’ésser humà és tenir un sostre sòlid al cap, un terra als peus, quatre parets i aigua corrent; per alguna cosa la vivenda es considera un dret a part, digne de recollir-se a la Constitució. Tot i això, hi ha molta gent (cada vegada més) que no es poden pagar una casa convencional i se’n busquen una amb rodes. Per a aquests ciutadans de segona regeix el codi de circulació com una Carta Magna que consagra el principi de campi qui pugui. No crec que hi hagi cap d’aquests ciutadans que es quedés a la rulot en lloc de fer-ho en un bon pis si el deixessin triar, però no poden escollir i no està bé tornar a atropellar algú a qui ja has enviat a la cuneta. Els caravanistes no són els que han reescalfat el mercat immobiliari de manera que hi hagi treballadors amb sous bàsics que no poden pagar un lloguer. Tant de bo que els estrangers rics que compren cases a Mallorca per dinerals obscens, per habitar-les durant vint dies a l’any, compressin un remolc, es dediquessin a conèixer món i deixessin els domicilis ancorats a terra per als residents expulsats del parc temàtic.
Però jo estic amb l’alcalde Martínez contra la política de "tu abaixa el llistó, que els pobres ja s’espavilen en qualsevol cau". Els partits progressistes que han governat dues legislatures amb una gestió en matèria de vivenda pública pròxima al zero absolut es posen les mans al cap i defensen que val més una caravana que no pas res. I res és el seu llegat. Els mateixos que van deixar dos-cents barracons com a aules per als nens de l’escola pública i van veure gentrificar-se els centres de la capital i els pobles sense moure un dit. Els que van permetre l’extensió del lloguer de vacances, la xacra social número u, el negoci d’uns quants que ha arruïnat la vida de milers de famílies i la independència dels joves. Ara defensen consentir que aquests ciutadans s’apinyin en descampats sense infraestructures a les seves cases mòbils. En la seva preocupació per la població rodadora els acompanya Vox . La ultradreta compassiva ha demanat que s’habiliti un espai amb serveis per a ells. Han inventat els parcs de caravanes horrorosos que surten a les pel·lícules americanes per a l’illa sense càmpings, no fos cas que féssim curt de mà d’obra per no donar solucions imaginatives. Quan els usurers emprenedors vegin el filó i comencin a cobrar la mensualitat en caravana amb doblons proposaran que es permetin les barraques sota el pont, pernoctar a les coves, a sobre dels arbres i als cotxes. Dels autors de minipisos per als necessitats i casetes en contenidors reconvertits arriben les caravanes com a casa de veritat. Que em diguin el nom d’un sol regidor, conseller, director general, cap de gabinet, assessor, secretari general tècnic o diputat que resideixi permanentment en una caravana i buidi el cubell d’aigua bruta al matí al primer lloc que troba abans d’anar-se’n a la feina, i acceptaré que sí, que és una manera de viure tan digna com qualsevol altra.
