Editorial
L’article 47 de la CE
La carta magna obliga les administracions a desplegar una política de vivenda que faci efectiu el dret
Avui es compleixen 46 anys de la Constitució espanyola, l’article 47 de la qual estableix que els espanyols "tenen dret a gaudir d’una vivenda digna i adequada" per a la qual cosa "els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret"; a més regularan "la utilització del sòl d’acord amb l’interès general" i faran que la comunitat participi en "les plusvàlues de l’acció urbanística dels ens públics". Aquest article s’inclou en el títol primer de la carta magna, dedicat als drets i deures fonamentals però no està considerat un dret fonamental, ni tan sols un d’ordinari, sinó un principi rector de la política social i econòmica per trobar-se recollit en aquest apartat específic. I això implica que, en realitat, l’accés a un habitatge digne s’ha de considerar una màxima que ha d’inspirar les actuacions dels poders públics, però el compliment de la qual no pot ser reclamat pels ciutadans davant els tribunals de justícia.
Això no implica, no obstant, que els diferents nivells de govern, en els seus respectius àmbits de competència, no hagin portat a terme, i hagin de fer-ho amb molta més intensitat i eficàcia, diferents polítiques públiques per mirar de garantir l’accés a la vivenda, en particular per part dels sectors més desfavorits. Però ni les lleis estatals, com la llei d’arrendaments urbans d’origen franquista i actualitzada el 1994, ni la llei del sòl i rehabilitació urbana del 2015, ni la llei de vivenda aprovada el 2023, ni tampoc les lleis autonòmiques, ni algunes mesures en l’àmbit municipal, com la reserva del 30% dels pisos que es construeixen a Barcelona a vivenda protegida, han contribuït a incrementar l’oferta de pisos a preus assequibles sinó que en molts casos aquestes regulacions han produït l’efecte contrari. En gran manera perquè partint de consideracions excessivament dogmàtiques no s’ha sabut fer compatible el dret a l’habitatge amb altres drets no menys vigents, com el de la propietat privada o la llibertat d’empresa en el marc d’una economia social i de mercat. És a dir, al contrari del que diu l’eslògan, la vivenda és un dret. Però també pot ser un negoci. I la intervenció pública, des de la promoció d’habitatge fins a una gestió del sòl que el posi a servei del bé comú (en la situació actual, l’increment de l’oferta), ha d’aconseguir que els dos conceptes sumin.
El resultat és que, cada vegada més, la vivenda és percebuda com un dels principals problemes d’Espanya i així ho posen de manifest tant les dades del CIS, al baròmetre del mes d’octubre del qual la vivenda apareixia com el tercer problema dels espanyols, com les del CEO, a l’últim baròmetre del qual la vivenda s’ha convertit en el principal problema per als catalans. I per això la proposta estrella de Pedro Sánchez en el congrés socialista celebrat el cap de setmana passat ha sigut precisament relatiu a l’habitatge: la creació d’una empresa pública de vivenda des de l’Administració General de l’Estat, tot i que les competències en matèria de vivenda corresponguin a les comunitats autònomes. Es tracta, per tant, de nou, d’una política pública que només pot ser efectiva a partir del reconeixement de la realitat i de la concertació d’interessos: els públics i privats i, en aquest cas, les competències de diverses administracions.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
