Reneix Notre-Dame en plena crisi
NOTRE DAME reconstrucción
La profunditat de la crisi política a França entela, en part, la reobertura de la catedral de Notre-Dame, cinc anys després de l’esfereïdor incendi que va estar a un pas d’arrasar-la. La grandiositat escènica del moment, amb la concentració avui de governants i personalitats d’arreu del món, queda enfosquida per la incertesa que s’ha apropiat del discórrer de la política francesa. A l’esmentar el president Emmanuel Macron en el seu discurs de dijous la reconstrucció del gran temple com a exemple dels èxits que són possibles mitjançant la unitat de la nació no va fer altra cosa que remarcar la debilitat de França en un moment de fragmentació política extrema. De tal manera que la brillantor dels fastos a París coexisteix amb les incògnites que s’obren sobre el futur, amb una França necessitada de reformes apressants per a les quals cal disposar d’un Govern que ha de presentar-se davant una Assemblea Nacional condicionada per l’estratègia dels extrems.
La situació de l’economia francesa és d’emergència: acumula un dèficit públic insostenible, no compleix la majoria dels criteris establerts per la Comissió Europea i no pot eludir per més temps una sèrie de reformes que incumbeixen de manera igual a la despesa i a la fiscalitat. La situació política no és menys greu: la planta institucional de la Cinquena República, de tall presidencialista, requereix que el Parlament compti amb una majoria que pugui sostenir el Govern sense travetes. Tal esquema s’ha trencat, atesa la divisió de l’Assemblea Nacional en tres grans blocs antagònics, incapaços d’articular una coalició solvent i estable. Sense que es compleixi tal requisit és poc menys que impossible pensar en l’aprovació del pressupost i en un pla de reformes.
Dit d’una altra manera: més enllà de l’entusiasme popular per la recuperació de Notre-Dame no es deixa veure cap mena de rastre per a una ràpida unitat d’acció tret que el president s’atingui a la realitat, al fet que no pot repetir l’error de nomenar un primer ministre que, com ha passat amb el conservador Michel Barnier, quedi presoner de l’extrema dreta de Marine Le Pen i margini l’esquerra plural que, de moment, és la minoria més nombrosa de la Cambra i vota sense dissidències. Per sortir-se’n resultarà tan negatiu que Macron perseveri en aquest esquema com que Jean-Luc Mélenchon, líder del conglomerat Nou Front Popular, pretengui que sigui aquest a soles el que ocupi el pont de comandament per aplicar el seu programa, una cosa inviable amb 182 diputats en una Cambra de 577 escons.
Totes les anàlisis solvents, anteriors fins i tot a l’encàrrec a Barnier de formar Govern, apunten que l’única sortida realista és aconseguir una aliança de centreesquerra, que inevitablement trencarà el bloc progressista, però que, alhora, desarmarà l’assetjament del Govern de l’extrema dreta. No es tracta d’una operació fàcil i de ràpida concreció, però és l’única que pot evitar crisis encadenades fins al juny del 2025, quan el president podria convocar noves eleccions. Un termini sens dubte massa llarg per afrontar el que més urgeix: corregir la insostenibilitat del cicle econòmic, la profunditat de la crisi social que només per un dia pot atenuar la resplendor de la catedral renascuda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
