Res és el que sembla

La vivenda com a dret constitucional

1
Es llegeix en minuts
La vivenda com a dret constitucional

MARC ASENSIO CLAPÉS

Va ser pocs anys després de l’aprovació de la Constitució que un ciutadà va reclamar el seu habitatge en virtut del dret que recull la carta magna. En la corresponent resposta jurídica vam aprendre que la Constitució reconeix drets subjectius, dels quals són titulars els individus, i drets objectius que, en realitat, són principis rectors de l’actuació dels poders públics. Aquell aprenentatge no s’ha transmès a les noves generacions i molts joves esgrimeixen ara l’argument que, en virtut d’aquest dret constitucional, amb la construcció de pisos "no es pot fer negoci". Una posició desenfocada.

Notícies relacionades

El problema de la vivenda a Espanya és greu. No hi ha oferta assequible de lloguer i les rendes del treball són insuficients per a àmplies capes de la societat per adquirir un lloc on viure. El que reconeix la Constitució és l’obligació de les administracions públiques de garantir l’accés a la vivenda de tota la població, sigui a través d’uns salaris suficients o sigui a través d’un lloguer o un habitatge assequible. Però aquests principis rectors, que emparen també que una persona no pugui ser automàticament desnonada de la seva vivenda habitual, han de conviure amb el dret a la propietat (de caràcter subjectiu) i a la llibertat econòmica (objectiu).

El populisme tendeix a la matusseria i a prometre el que no es pot donar. Tenir una llar és un dret fonamental i les polítiques públiques han de fer-ho efectiu. I junt amb d’això no s’han de requisar les propietats ni obligar a fer negocis a pèrdues. Hi ha moltes fórmules que ho han fet possible a Europa, abans i ara. Que els poders públics ho hagin defugit a Espanya durant 46 anys no significa que ara, a correcuita, es pugui passar per sobre d’altres drets per garantir el de la vivenda. En lloc de polaritzar amb aquest tema, si de veritat ho volen arreglar, el millor és buscar amplis i duradors consensos.