El futbol, a la recerca de models d’èxit

Uns quants grans clubs del futbol espanyol es troben en un moment clau, en què diverses circumstàncies els aboquen a decidir si han de replantejar el seu model de propietat i de governança. Sobre el Reial Madrid, perjudicat per la factura de la construcció del seu nou estadi i d’una política de fitxatges galàctics que poden no tenir impacte sobre la gespa, planeja la possibilitat d’adoptar la fórmula majoritària en la Bundesliga, la propietat per part dels socis de la meitat més un de les accions i la cotització en borsa de la resta. El Barça ha optat per un salt endavant, mantenint el projecte de l’Espai Barça i alienant actius, per remuntar anys de malbaratament i de mala gestió econòmica i esportiva, i si l’arriscada aposta no funciona aquesta fórmula alemanya ja no sembla una solució tan indesitjable com la pèrdua de control del club davant els creditors. Altres clubs, com el València o l’Espanyol, que van passar a estar a mans gairebé exclusives d’inversors estrangers, estan sumits en un rumb erràtic.

En aquest context, és inevitable mirar cap a experiències d’èxit de clubs professionals d’altres grans lligues. Hi ha altres alternatives a la de convertir-se en un apèndix dels braços inversors dels grans estats productors de petroli, que busquen en l’esport una més de les maneres de diversificar la seva economia mirant al futur i, potser encara més, de presentar una cara amable al món. Alemanya ofereix un exemple de sobrietat en la gestió i de solvència en la part esportiva, tot i que els seus clubs no hagin pogut seguir el ritme en les competicions internacionals de clubs, alimentats pels petrodòlars o l’endeutament. El suplement Actius de Prensa Ibérica posa el focus avui en el cas del Bayer Leverkusen, que l’any passat va guanyar per primera vegada en la seva història la Bundesliga. És un dels dos únics grans clubs de la màxima categoria a Alemanya en mans d’un únic propietari. En aquest cas el gegant químic Bayer, que en un context empresarial delicat només demana al club que sigui autosuficient. Dirigit pel seu president executiu, el barceloní Fernando Carro –amb un llarg currículum en el sector editorial, en el si del grup Bertelsmann– ha fet un salt endavant malgrat estar a una distància notable, tant en base social com en pressupost, de dos de grans com el Bayern de Múnic i el Borussia Dortmund.

La fórmula de Carro passa per fer que la cultura empresarial –"no es pot gastar el que no es té"– passi per davant del fanatisme populista, la distinció entre el paper de la propietat, que fixa els objectius, i els executius, que es responsabilitzen de la gestió, i no concebre les direccions esportiva i econòmica com dos àmbits diferenciats. Com reconeix el responsable de l’èxit del Bayer Leverkusen, els bons resultats econòmics no garanteixen en el futbol les victòries esportives, tot i que sí que n’augmenten les probabilitats. Però a la inversa, qualsevol rumb d’èxit esportiu acaba dilapidat sense bases econòmiques sòlides.

D’aquest cas, i del notable contrast amb els exemples més pròxims, se’n pot treure lliçons. I potser una és que, abans que el model de propietat, el que importa és la responsabilitat en la gestió. El gran repte és que el model de club de socis que encara sobreviu en clubs com el Barça, susceptible als vaivens de les promeses i les emocions a curt termini pels resultats esportius, sigui compatible amb models racionals de gestió.