La Notre-Dame que portes dins
Notre-Dame reobre amb tota la seva grandiositat, símbol de la resurrecció d’una manera de ser, sempre endavant, sempre millor, sense deixar enrere valors a preservar. Notre-Dame ens uneix des de la diferència: cadascun de nosaltres té una empremta emocional lligada a aquesta icona. La meva irradia sorpresa davant una cosa bonica i dramàtica, i està lligada a vinyetes que s’esvaeixen a l’instant quan intento recordar-les, les del còmic que em va apassionar quan era petita sobre la història de Nostra Senyora de París, de Victor Hugo. Hi havia Esmeralda, Quasimodo, traços delicats i grotescos per a una història de contrastos i drama, però llavors, tot i que jo no era conscient d’això, hi havia la gran catedral parisenca, no només un escenari, sinó un personatge més que observava, acompanyava, enaltia els episodis de la tragèdia. Que n’era la protagonista ho vaig saber després: Notre-Dame s’explica en totes i cada una de les ficcions que ha inspirat. Musa de tant, des de la música fins a les cerimònies que ha acollit, preval el seu afany per crear una identitat que li guanyi la partida al pas del temps, als incendis.
La resurrecció de Notre-Dame arriba amb una França en crisi, però continuen sorgint al seu voltant les històries que la projecten cap al futur. Fullejo aquests dies l’última versió del clàssic de Victor Hugo que ha portat al còmic de forma exuberant Georges Bess; el blanc i negre dels seus traços em torna a la infància de la primera vinyeta que vaig veure de la catedral, aquella que després explicarien a classe, això és art, això és el gòtic. Altres il·lustradors, com a Salva Rubio i Eduardo Ocaña, també han rendit homenatge a la gran església amb La resurrección de Notre-Dame, la història de l’escriptor Prosper Mérimée i el seu intent, el 1845, de rehabilitar el temple amb l’ajuda d’un arquitecte entregat a la causa. De les cendres de l’incendi del 2019 reneix ara, i en aquest viatge ha aflorat, quines coses, la tomba perduda d’un poeta, i no un qualsevol: Joachim du Bellay, que va morir a la seva taula de treball un any nou de fa 500 anys i va impulsar fins a l’últim alè la llengua francesa. Llarga vida a Notre-Dame, sigui la que sigui la catedral que portem als nostres cors.
