Sánchez vol passar un calvari

La gran inclemència està sent una acumulació d’escàndols que fan del PSOE el gran sospitós als tribunals. Començant pel cas Ábalos, el puntal de Sánchez en la lluita pel poder al PSOE i el poderós ministre dels seus primers temps a la Moncloa, que en vigílies de Sevilla s’ha agreujat, amb les explosives confessions, sense proves fins ara, de Víctor de Aldama, un personatge fins i tot condecorat per la Guàrdia Civil, que comprometen Santos Cerdán, uns quants ministres i el mateix Sánchez. També per les citacions del jutge Peinado a Begoña Gómez, la dona del president, a qui vol acusar de fer negocis per la seva influència monclovita, que ja va provocar les famoses cinc jornades de reflexió de Sánchez.

I –cosa mai vista– per la imputació al Suprem del fiscal general i el segrest del seu telèfon per una possible revelació de secrets respecte a l’admissió de delictes contra Hisenda del nòvio d’Isabel Díaz Ayuso. I s’hi afegeix l’explosiva dimissió de Juan Lobato, líder del PSOE de Madrid, després de fer-se públic –difícil d’entendre– que havia registrat en una notaria la conversa amb Pilar Sánchez Acera, la llavors cap de gabinet del llavors cap de gabinet de Pedro Sánchez, Óscar López, ara ministre i candidat a succeir Lobato. És rellevant, perquè pot acreditar que una alta funcionària de la Moncloa posseïa un document que no havia d’haver sortit de la fiscalia general.

El congrés socialista de Sevilla es va obrir així amb l’impacte Lobato i va ser un desafiament al calvari mediàtic i judicial per casos que afecten el PSOE i que poden arribar al mateix president. Feijóo fins i tot li ha demanat que no dimiteixi, perquè no marxi amb honor i permeti que siguin els espanyols els que el facin fora en les pròximes eleccions. Bé, això és la norma democràtica. Els presidents se’n van quan perden.

I la rèplica de Sánchez a les inclemències ha sigut simple: «Jo segueixo fins a les legislatives que toquen l’estiu del 2027 i abans hem de guanyar les autonòmiques i municipals d’aquella primavera». ¿Podrà aguantar? En el seu optimisme, gairebé malaltís, deu tenir motius. Un, Sevilla ha mostrat que controla el partit. Almenys fins que caigui.

Dos, l’economia tira. D’acord, però ¿continuarà sent així fins al 2027? L’economia americana anava bé, però Kamala va perdre perquè la inflació va perjudicar el poder adquisitiu. Aquí, l’explosiu augment dels lloguers és una amenaça seriosa. Tres, l’aprovació del paquet fiscal –pomposament «reforma fiscal»– li fa creure que, malgrat les crítiques i els interessos i divisions dels seus diversos aliats, «a l’últim moment» cap vol que caigui. Tenen por d’un Govern PP-Vox. Per això espera tenir pressupostos.

Quart, el calvari judicial seguirà. Serà un turment. Però creu que el cas Ábalos quedarà acotat. Podria haver de canviar el fiscal general. D’acord, ho farà. Més espinós serà si en algun cas –per exemple, el de Begoña– el jutge Peinado acaba enviant una exposició raonada al Suprem perquè aquest demani al Congrés el seu suplicatori. Creu que no serà fàcil, que Marchena ja no presideix la Sala Segona del Suprem i que, en tot cas, ho afrontaria.

Notícies relacionades

Líders que aconsegueixen resultats

Prorrogar no és cap solució

Però tot depèn que cap aliat (més de mitja dotzena) es desdigui. I quedaria la gran assignatura. Com, amb el calvari mediàtic–judicial a sobre, aconseguir candidats autonòmics capaços de guanyar en dues de les tres comunitats més rellevants: València, Andalusia i Madrid. Creu que València és peix al cove. ¿Andalusia, encara sense candidat? ¿Madrid? ¿Contra Isabel Díaz Ayuso i amb Óscar López, que tindrà problemes per la conversa de Lobato amb Pilar Sánchez Acera, que serà imputada?

Sánchez creu que després de Sevilla està igual d’assetjat, però més fort. I que Feijóo continua arrossegant la creu de Vox. I que el tema de Trump podria afavorir Abascal. Sánchez creu en Sánchez. Fins al final.