Vagin a la presó (Model)
El público en el interior de la antigua cárcel Modelo antes de acceder a la tercera galería para ver la representación de Puig Antich, cas obert /
Portava temps sense entrar a la presó Model des que vaig anar a parar a una de les seves cel·les durant un parell de mesos, fa anys, per participar en una mobilització universitària. Aldarull, en deien llavors. No hi havia volgut tornar des que la presó és un lloc de pelegrinatge per recordar el passat. Em feia no sé què. Amb aquests antecedents, comprendran que travessar la porta del carrer d’Entença per assistir a un acte sobre els que vam ser hostes d’aquelles parets va suposar un nus al coll i un cop a l’estómac.
Visitar l’exposició organitzada per l’associació d’expressos polítics del franquisme va constituir un viatge en el temps. Si hi van, seguint el meu consell, i tenen a la retina la majoria dels penitenciaris que surten a les pel·lícules nord-americanes, pot ser que pensin que la Model no està tan malament. I no estaran equivocats del tot, ja que quan es va construir, a finals del segle XIX, el seu lema era In severitate humanitas, un cant al que avui anomenaríem la reinserció.
Els comissaris de l’exposició s’han esforçat per recordar que no sempre va ser així. Que el propòsit del franquisme no era reinserir el pres, sinó castigar, humiliar, doblegar. Per un furt, per un crim o per idees polítiques. El propòsit de l’exposició no és fàcil d’assolir. Veient la presó empolainada, amb les cel·les repintades, sense els pobres diables que l’habitaven, sense sentir el cruixit de les portes metàl·liques, sense les rondes dels vigilants malcarats, sense pensar tot el dia en el maleït Tribunal d’Ordre Públic, sense el ranxo infame, sense l’olor de Zotal, la segona galeria em va semblar una altra cosa.
Els organitzadors s’han esforçat per recordar el que va ser la Model en temps de Franco, i en alguns casos ho han aconseguit. Amb textos, estadístiques, amb decrets destinats a descobrir la monstruositat jurídica que va ser el règim, amb vídeos de vides truncades i amb la provocació d’un bust del dictador, que contempla la seva obra des d’una de les cel·les.
No obstant, ¿com es pot explicar el que era arribar de nit a la Model, satisfet d’haver sortit per fi de la comissaria de la Via Laietana, on les nits eren llargues, i sentir el terrabastall de l’últim pany? ¿Com es poden relatar els primers dies de pati, acostumant-te a veure el cel retallat i pescant al vol les normes no escrites de supervivència? ¿Com es poden narrar el fred, els crits, la humanitat d’alguns presos comuns que intentaven entendre per què un universitari s’havia ficat en aquell embolic? Caldria viatjar en el temps.
Tot i així, vagin a la presó Model. Visitin l’exposició de la segona galeria. Portin-hi la família i posin-hi vostès la música, és un dir, als textos i les imatges de la mostra. En aquelles cel·les hi va haver coneguts polítics antifranquistes, obrers que volien un sindicat lliure, intel·lectuals crítics, estudiants díscols. Però parlin als seus fills de les persones anònimes que s’hi van mantenir tancades durant mesos, de vegades anys, per demanar llibertat. Els pot ajudar a entendre l’ahir i el demà..
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
