Ciutadania migrant i pensions

Transcorregudes tres dècades des de l’inici de la primera fase del fenomen migratori estranger, dues dades. La primera: bona part dels nostres conciutadans d’origen immigrant fan les feines més dures, de menys mobilitat ascendent, i tenen sous tendents a la pobresa. I encara que moltes enquestes i estadístiques no incorporen la variable procedència, se sap que l’Estat espanyol, en relació amb la resta de països de la UE, figura en el primer lloc en la taxa de precarietat de la població ocupada provinent de tercers països. La segona: les persones estrangeres que pretenen tramitar la nacionalitat o el permís de residència continuen patint el mateix calvari viscut per altres que les precediren fa vint-i-cinc anys. Regularitzar i renovar permisos exigeix superar tota mena de dificultats per accedir a l’administració o haver d’anar a raure amb contactes que, previ pagament, acaben facilitant-ho.

Certament, a finals del 2024 la vergonya ha esdevingut menys visible perquè la demanda gira al voltant de la cita telemàtica, mentre que aleshores eren habituals llargues cues nocturnes davant de la Subdelegación de Extranjería de Barcelona per aconseguir els pocs números oferts, que, d’altra banda, de seguida desapareixien en benefici d’intermediaris aprofitats. Les mateixes anècdotes, les d’abans i les d’ara, per reflectir una permanent i dolorosa categoria: menysteniment de les persones migrants.

Desenes de milers que des de 1998 restaren a la intempèrie d’un mercat laboral salvatge. Mà d’obra barata per indocumentada i, en conseqüència, generadora d’una ingent acumulació de capital davant de la passivitat de la inspecció (laboral, fiscal i governativa) i d’una resposta poc contundent dels sindicats. Ben segur que d’aquí a uns anys els seus descendents seran els catalans més motivats a donar a conèixer les vicissituds viscudes per pares, mares i avis amb el mateix orgull amb què aquests dies els espectadors de la pel·lícula El 47 acomiaden la projecció amb aplaudiments i ulls plorosos.

Pacte de Toledo

Perquè parlem de tota mena de feines amb sous indignes, executades en els sectors del treball a la llar, en el de cures i en la pagesia sota un règim d’explotació que ingènuament havíem considerat propi d’altres llocs i temps. O en el de la construcció en què es pagà amb morts la llarga cadena de subcontractacions i l’abandó de les conquestes aconseguides a peu d’obra en seguretat i higiene. Tot plegat, a canvi de promeses empresarials de gestionar uns "papers" que, si bé no garantien canvis substancials en les condicions laborals, possibilitaven una certa "desclandestinització" de la persona migrant. Al cap i a la fi, una explotació humana i econòmica tan normalitzada i tolerada pels governs com dificultosa fou la seva denúncia per part dels moviments socials.

Homes i dones arribades a partir del tombant de segle, una bona part de les quals, en funció que haguessin o no cotitzat en els seus països d’origen, arribaran, més d’hora o més tard, a l’estadi de jubilació per raons d’edat o d’estat físic. Pertoca, doncs, respondre a la pregunta de si cal reconèixer llur aportació abans que no els fos lliurat el permís de residència. Com restituir les víctimes d’uns poders públics que renunciaren a desplegar un sistema de contractació en origen d’excel·lència i/o d’igualtat de drets amb els autòctons en pro d’un model presidit per la condemna del migrant a malviure del treball clandestí durant uns anys per poder aspirar a un hipotètic permís de treball.

Per això, avui, una democràcia avançada no pot defugir un debat d’enorme transcendència simbòlica i pedagògica sobre una hipotètica compensació a manera de concessió d’un període de temps taxat a fi que es pugui sumar al còmput d’anys cotitzats posteriorment. Altres anomalies del passat també foren entomades i canalitzades, si més no parcialment. Fou el cas de la inclusió dels mesos de servei militar obligatori en reconèixer-se un any en la carència per a la jubilació anticipada a l’espera d’un major desplegament de la llei del 2011 quant a jubilació ordinària.

Notícies relacionades

Laura Palmer i la por que ens va quedar

Líders que aconsegueixen resultats

Si de debò es pretén contribuir a fer possible el trànsit cap a una governança de la immigració presidida per la justícia social, les esquerres i llurs representants en la Comissió del Pacte de Toledo haurien d’introduir el debat dels dèficits heretats en la fase de la regularització en el guió de les noves recomanacions per al sistema de pensions que s’ha d’aprovar l’any 2025.

¡D’ells dependrà.