Feliços ‘años nuevos’

1
Es llegeix en minuts
Iria del Río y Francesco Carril, protagonistas de Los años nuevos (Movistar Plus+).

Iria del Río y Francesco Carril, protagonistas de Los años nuevos (Movistar Plus+). / Zowi Voeten

Vaig pensar, així de primeres, que podia ser fruit d’una bretxa generacional. Gent en la vintena i la trentena i xavals diversos, a un costat; madurets, veterans, i vells xarucs, en l’altre. Però no. És una cosa transversal, més profunda, i m’atreviria a dir que més bonica: la (sana) querella generada a partir de la contemplació de l’art, en aquest cas d’una sèrie de televisió. Discutir sobre si Los años nuevos és una obra mestra o un pesat retrat de la vida quotidiana ha irromput en un munt de converses, amb la notable singularitat que no hi ha sang. No s’insulta, no es desqualifica, només es confronten emocions, interpretacions… No es lapida ningú per pensar diferent i, a més, s’accepten els matisos; almenys en els fòrums en què he participat o assistit com a simple espectador. Va guanyant Sorogoyen, sobretot si ens atenim a l’opinió publicada, tot i que allà tampoc hi ha unanimitat.

En qualsevol cas, i és el que més em reconforta, no estem parlant de cap seqüela del Motos contra Broncano, tot i que tot discorri en el mateix territori televisiu. Això no va d’adhesions infrangibles ni de rivalitats enverinades. El bo és que una cosa tan simple com escoltar els arguments de qui ha seguit, amb ulls diferents dels teus, la peripècia dels personatges que interpreten Francesco Carril i Iria del Río –magnífics els dos– pot convertir-se en una revelació. No crec que sigui tan important si milites en el bàndol dels entusiastes amb aquest arriscat projecte de Sorogoyen, o en la tribu dels que proclamen que li ha sortit malament. Per a mi el rellevant és que no deixa ningú indiferent, que és el mínim –i el màxim– que se li ha de demanar a l’art. Perquè, a més Los años nuevos, una incursió gairebé quirúrgica en les glòries i misèries de la parella, i per extensió de qualsevol de nosaltres, obre una infinitat de camins per al debat. I no conec gaires plaers comparables a una bona conversa. A veure si se n’assabenten els que les dinamiten diàriament. ¿Que amb qui vaig jo en tot això? Amb el bon rotllo. A mort.