Pujol i el Mont Blanc

L’excursionista, el muntanyenc inveterat, no era ell sinó ella. Jordi Pujol trescava rere la seva dona, Marta Ferrussola. També per aquest motiu feia cap a Queralbs.

Pujol va fer la Pica d’Estats, cim de Catalunya. I l’Aneto, cim culminant dels Pirineus.

Però el muntanyenc Pujol mai no va anar més enllà dels Pirineus. Sí que va impulsar la presència de Catalunya a Europa i va estar darrere de l’Assemblea de les Regions d’Europa. Però mai va pretendre trencar res. Ben al contrari, en poden donar fe tant Aznar com Felipe González. El líder socialista tenia Pujol per un home d’estat i fins i tot li va demanar que pactés amb Aznar quan va guanyar les eleccions. Felipe detesta l’actual majoria governamental com detestava tot acord amb Anguita. Entenia Espanya en mans del PSOE o en defecte en mans del PP. D’una centralitat més a la dreta o més a l’esquerra. I hi acceptava CiU i a Pujol com a crossa estabilitzadora. Felipe era la Loapa, era una Espanya descentralitzada. Per això també detesta Zapatero, l’origen del mal per a Felipe. Com abomina de Pedro Sánchez.

Quan va plegar, Pujol va cedir el testimoni a Artur Mas que arribava acompanyat d’una generació (per exemple David Madí) que sí era independentista. Però alhora entenien l’exercici del poder i la presència, acord i negociació amb Madrid.

Pujol va convidar les futures generacions a anar més lluny. Al Mont Blanc. Sense concrecions. En el fons, amb calculada ambigüitat, seguint amb allò de fer país. Mas sí que va portar CDC a fer un salt endavant. Però empès per la demoscòpia. En cas de defensar una manifestació pel pacte fiscal, l’11 de Setembre del 2012, va passar a posar-se al capdavant de la pancarta independentista l’endemà de la massiva mobilització.

Notícies relacionades

Líders que aconsegueixen resultats

Prorrogar no és cap solució

Però no és el cas del president Pujol. I certament, va votar el 9 N i l’1 d’Octubre. Però no perquè cregués en la independència. Ni per oportunisme. Senzillament, per patriotisme.

Al President Pujol se li pot beneir o qüestionar el llegat. Però no la seva posició política respecte de l’horitzó nacional de Catalunya. No va enganyar ningú. A tot estirar, als que volien ser enganyats fantasiejant sobre les seves intencions ocultes, quan sempre ha sigut clar i transparent. Tant d’obra com per escrit.