Assad conegut

Deixant de banda la xafogor de l’Afganistan, que ens agafa més lluny, ens està quedant un Mediterrani idíl·lic, un recés de pau després de la intervenció armada de les democràcies liberals. Sobra dir res sobre l’Iraq, perquè és obvi que no es pot afirmar que ara com ara són més feliços sense el tirà Sadam. El Líban no para d’empitjorar. I tota la informació que arriba dels territoris ocupats per la democràcia israeliana fa feredat. La hipermediterrània Gaza porta sepultades 45.000 ànimes des del 7 d’octubre del 2023. I Cisjordània –almenys, per als àrabs– és un territori desolador, sotmès a una expropiació territorial que no és altra cosa que una annexió al ralentí.

Ara, després de més d’una dècada de guerra civil, després d’una revolta auspiciada en bona mesura per les exemplars democràcies liberals, ha arribat el torn del tirà Al-Assad. Ha sortit cames ajudeu-me cap a Moscou, abans d’acabar ajusticiat com Sadam o –per la seva semblança més gran– com Gaddafi.

Notícies relacionades

La flor al cul de Laporta

2025, any clau de la reducció d’emissions

Síria és un polvorí que s’encamina a un Estat fallit com Somàlia. Els que han entrat a Damasc són els hereus de la mateixa ideologia que governa l’Afganistan i que un 11 de setembre va enderrocar les Torres Bessones de Nova York, que va commocionar el món.

Si la lluita per la democràcia que predica el món occidental té com a conseqüència i resultat aquest escenari, caldrà començar a plantejar-se si tot el que s’ha fet fins ara no només no ha fet un món millor i més segur, sinó que ha contribuït decididament a empitjorar-lo.