Atrapat, ¿però perillós?

Necessita pedalar, però avui a Catalunya té poca capacitat de maniobra. En les eleccions, l’independentisme va perdre la majoria absoluta i Salvador Illa va ser investit perquè ERC el va votar i perquè ni Sánchez ni Illa van contemplar, ni tan sols per un moment, que el PSC s’abstingués i Puigdemont fos elegit, en segona votació, amb els vots d’ERC.

Per contra, a Espanya té la potència d’una frontissa imprescindible. Sense els set diputats que la deessa Fortuna li va donar, Sánchez no hauria sigut investit. Ni ell hauria obtingut l’amnistia. I a Sánchez li costa governar sense els vots de Junts. Per això, el seu vot als Pressupostos de 2025 és, si no decisiu, sí crucial per a la legislatura. Tot i que a Madrid Puigdemont també té límits. No pot votar –almenys de moment– una moció de censura amb el PP i Vox per dues raons. Una, el seu electorat no l’entendria. Dues, un govern del PP depenent de Vox, l’únic possible després de la censura, seria un mal escenari per a l’amnistia. Però tampoc pot convertir-se en un aliat normal de Sánchez com el PNB, ERC o fins i tot Bildu. Al contrari que ells, el seu objectiu no és que el PSOE segueixi. Si caigués, a Illa se li complicarien les coses a Catalunya. Però Puigdemont sap que ara no li convé. Està atrapat, però no vol ser un soci normal perquè el seu objectiu –manar a Catalunya– no perdi llegenda.

Notícies relacionades

La flor al cul de Laporta

2025, any clau de la reducció d’emissions

Després de l’aprovació fa dues setmanes –i no sense problemes– del paquet fiscal, feia la sensació que Sánchez també podria tenir Pressupostos. Però això convertia Puigdemont en un soci a l’ús i contribuïa a consolidar Illa. ¡Això no! ¿Votar, doncs, contra els Pressupostos? Tampoc. Ja hi haurà temps, i l’amnistia encara ha de ser avalada pel Constitucional. ¿L’alternativa? Exigir una moció de confiança que Sánchez no presentarà i que, en tot cas, trigaria mesos a arribar. No hi haurà, doncs, Pressupostos fins que aclareixi allò de la moció de confiança. Puigdemont recobra protagonisme i sembla que a Espanya és el rei del mambo. Sánchez queda més debilitat i potser més receptiu a Junts.

Que Sánchez segueixi, però que es vegi que és dependent. I alhora no dubta a afirmar que Sánchez no és de confiança. Igual que Feijóo. A Puigdemont, la pinça verbal contra Sánchez no el molesta. Confirma el seu paper de frontissa, tan descarada com necessària. Però no ha de passar del flirteig. L’objectiu a curt termini (a mitjà no ho sap) és un Sánchez més dependent, una mica desemparat. I un Waterloo més present a Madrid que compensi la seva pèrdua de força a Catalunya.