Garreperia vergonyosa

La garreperia de sèrie és una altra cosa, és la ridiculesa portada al límit, l’estalvi centesimal, la vergonya aliena. Tots hem patit un amic, companya de feina o familiar rata. Compartim cafès amb ells –que, per descomptat, sempre acabem pagant nosaltres–, sopars grupals que es converteixen en galimaties matemàtics o compres compartides que ens fan pujar els colors a la cara. Els patim, però no els suportem. I callem, per educació, perquè estem als antípodes de la seva tara. Total, no ens ve d’un cafè; total, ja cobrim la resta, total...

I aquesta és la seva victòria: el total que van sumant al seu estalvi a costa del nostre pudor.

Vaig treballar 15 anys en una empresa amb una típica màquina expenedora de cafè. Recordo un company que mai, en 15 anys, es va pagar el cafè de la màquina. Prenia cafè cada dia. Parlem de cèntims, una despesa pírrica per a mi i per als col·legues que li subvencionàvem la cafeïna. Mai li vam dir res.

Fa uns mesos, en un supermercat al límit de la Cerdanya catalana i la francesa, un grup d’amics a la cinquantena, abillats amb roba de les millors marques, debatien sobre la necessitat de comprar un segon fuet o no per als entrepans de l’endemà. Parlaven de 10 persones, 10 entrepans. Un fuet.

Notícies relacionades

Laura Palmer i la por que ens va quedar

Líders que aconsegueixen resultats

Són mítics els sopars grupals en què, a l’hora de compartir el compte, algú fa el ridícul demanant que li descomptin les postres que no ha consumit o el pa que ni ha tocat. Després, amb els seus 3,37 euros estalviats en el sopar, el o la miserable se’n va a casa satisfet pel gran estalvi, que podrà sumar a altres estalvis diaris.

Sense saber-ho, són els que paguen un preu més alt. Quina infelicitat més cruel.