"¡Hay gente pa to!"
En parlar de les passions, agrupades en contraris, Descartes deia que n’hi havia una de primordial, primigènia. De fet, no la qualificava com a passió, sinó que era una condició prèvia per a l’existència de tota la resta. La "meravella", és a dir, la contemplació inicial de les coses que desemboca en un interès que és a l’origen de les passions. No té contrari, la meravella (la curiositat), perquè la indiferència (que en seria l’antítesi) implica el rebuig a qualsevol passió, la dissolució de la combinatòria passional.
Albert Serra, el cineasta, en certa manera refà el Tractat de Descartes i il·lumina les seves obres a partir d’un concepte que s’hi assembla: la innocència. Sempre n’ha parlat. Sempre ha dit que rodava les pel·lícules de ficció com si fossin documentals (a l’espera del que pot succeir inesperadament, més enllà del guió) i ara ha rodat un documental com si fos una ficció. Per mantenir aquella innocència primera, que es renova "amb estratègies cada cop més complicades", Serra ha construït una història a partir de la peripècia d’un torero, el peruà Andrés Roca Rey, amb una altra de les seves premisses artístiques: "la càmera acaba veient coses invisibles als ulls humans".
Notícies relacionadesDesprés de guanyar la Conxa d’Or al Festival de Sant Sebastià, Tardes de soledad es va estrenar al Temporada Alta. Serra va assegurar que s’iniciava, amb la seva pel·lícula, una nova manera de fer documentals. Em temo que exagera, com és habitual, però el fet és que aquestes tardes del torero en solitari (l’equip de Serra va rodar durant tres anys, amb una prodigiosa fotografia d’Antoni Tort i un inquietant disseny de so de Jordi Ribas, catorze corrides i quaranta-dues morts de toros) impressionen. Per diversos motius. Pels moments de crueltat ("que m’agraden molt", diu Serra); per la dualitat entre el torero nen que surt espantat de la plaça o que hi arriba amb por i el torero matador que capgira el rostre infantil i el converteix en el d’un psicòpata; per la combinació de transcendència i banalitat, de gravetat i estultícia.
Potser el resum més encertat és el que va fer Cúchares, el de l’"arte de Cúchares", al segle XIX: "La suerte más difícil del toreo es salvar la vida". La tauromàquia, doncs, per al cineasta banyolí, "és un cant a la vida que necessita de la mort". No és una pel·lícula neutral, objectiva, sinó, al meu entendre, un cant al toreig, en la mateixa línia del que va dir José Bergamín: "Es un puro juego inteligible: cuando se está toreando no se está engañando al toro; se le está desengañando". O del que va escriure Ortega y Gasset: "És el triunfo de la razón". I ho deien de debò, aquests intel·lectuals, convençuts. Parlant d’Ortega, diuen que quan Rafael el Gallo hi va compartir taula, en marxar del restaurant va preguntar a José María de Cossío, acadèmic i autor de la famosa enciclopèdia taurina, qui era aquell senyor tan entès. Cossío li va dir que es tractava del "mayor filósofo de España". I el torero va contestar: "¡Hay gente pa to!". Doncs això mateix, Serra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
