Les vies sense sortida de Puigdemont
De moment, Carles Puigdemont manté un nombre de titulars acceptable. Dilluns li va demanar a Pedro Sánchez que se sotmetés a una qüestió de confiança i va aconseguir minuts a les teles i les ràdios, unes quantes pàgines als diaris i alguns impactes en xarxes. El problema és que la dimensió d’aquestes notícies no respon a la profunditat de les declaracions. Sol·licitar una qüestió de confiança és com amenaçar amb una ploma, com cridar amb sordina o exclamar que vas i quedar-te molt ben assegut. O sigui, res. Només el president Sánchez pot presentar una qüestió d’aquest tipus. I quan es fa és per demostrar qui mana o perquè se situa en un futur amb segones intencions, tot i que en aquests casos, moltes vegades, cauen en l’oblit. No seria la primera vegada que passa.
La qüestió és que Puigdemont i companyia necessiten comunicar el que sigui de manera regular perquè ningú els oblidi. I no em refereixo a JxCat, que amb la seva representació al Parlament o a l’Ajuntament de Barcelona s’evidencia que són una força política important. La necessitat de comunicació recau sobre el dirigent independentista, que segueix en un espai invisible. Puigdemont és un diputat sense escó o, almenys, sense representació. Una entelèquia política que cola perquè la seva aura, és necessari reconèixer-ho, continua estant més que present.
La declaració ha sigut aprofitada per ERC per acusar Junts d’estar preparant-se per pactar en un futur amb el PP. Però això continua sent ciència-ficció. A la majoria dels diputats que es van reunir amb Puigdemont a Brussel·les els sortiria una granellada només de proposar un acord amb Feijóo.
Pot ser que aquest rebuig sigui momentani i passi. L’exemple l’hem tingut aquesta setmana, quan es va anunciar un acord entre Junts i els populars en una ponència del projecte de llei pel qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte hivernacle. No obstant, la coincidència no augura una continuïtat. I l’acord també era amb ERC, el PNB i fins i tot Vox. No compta.
Per descomptat, en algun moment arribarà. Fem història i recordem que el pacte Aznar/Pujol partia d’una situació més complicada, i al final va ser possible, tot i que allò acabés molt malament, amb un Aznar prepotent i amb Pujol acusant-lo de mentider. No obstant, totes aquestes tensions sonen a molt falses. L’electorat de Junts encara no està preparat per acceptar acords… ¡amb Vox!, per exemple, tot i que la seva coincidència en molts temes sigui clara.
Així que aquestes setmanes prenadalenques estem en el joc de les amenaces i les propostes en positiu amb atzucacs, tot i que ningú dubti que els pressupostos tirin endavant. A Carles Puigdemont només li queda agitar la coctelera perquè, en cas de no ser així, s’acabaria l’espectacle i el de Waterloo perdria la tensió de l’espectacle.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
