La tribuna
El raspall de Tarradellas
La tàctica del PSOE és posar bona cara, somriure, utilitzar paraules grandiloqüents i incomplir tots els acords. Però Puigdemont acaba d’avisar-los que no els dona més marge
El president deia que a Madrid, quan anaven a veure ministres, als catalans els raspallaven molt i no els donaven res. Però Junts diu que no donarà més crèdit
Al president Puigdemont li agrada la simbologia i probablement per això la roda de premsa de balanç de "l’acord de Brussel·les" s’ha fet el mateix dia, un any després, i en la mateixa sala on va aparèixer per primera vegada el 31 d’octubre del 2017, després d’haver marxat a l’exili. No era una simbologia endebades, atès que Puigdemont plantejava l’acord de Brussel·les en el marc d’un conflicte territorial que transcendia un simple acord d’investidura. Per això es pactava l’amnistia i per això mateix s’establia un mecanisme de negociació mensual fora d’Espanya que havia de plantejar les grans qüestions pendents.
Dotze mesos després d’aquest acord macro, l’única cosa que ha funcionant és la periodicitat de les reunions. És a dir, de trobar-se, s’han trobat, però els resultats són tan migrats que la situació de Junts en el pacte s’ha tornat insostenible. Si fa un any l’acord entre el PSOE i Junts es va signar des de la desconfiança mútua, aquesta desconfiança s’ha convertit ara en una pesada evidència. Tant que la idea havia creat el pànic en Junts de la síndrome ERC: convertir-se en la còpia dels republicans, a l’hora de deixar-se esquilar pel PSOE. I l’esquilada és tan gran que ha exhaurit el temps i la paciència.
Aquest és el balanç en negatiu que ha trencat el marc. D’una banda, l’amnistia només s’ha aplicat als policies, però no al moviment independentista, incloent-hi Puigdemont, i Junts considera que el PSOE no s’ha enfrontat al Suprem ni ha mostrat cap contundència a l’hora de reclamar-ne l’aplicació. Alhora, temes sensibles com el català a Europa tampoc no han estat defensats amb la vehemència que calia. Com a exemple: per a aconseguir el nomenament de Teresa Ribera, el PSOE ha cremat totes les naus, però, pel català, la desídia ha estat notable. També hi ha hagut un incompliment sostingut a l’hora d’executar les infraestructures pactades, no s’ha resolt res seriós en matèria de finançament i la tendència de la Moncloa a envair competències ha estat constant. A tot plegat hi cal afegir el menyspreu cap a Puigdemont dels dos presidents socialistes, que no han fet cap pas per normalitzar la situació: ni Sánchez, que no ha mogut ni un dit a l’hora d’apropar relacions, ni Salvador Illa, que ni tan sols ha inclòs Puigdemont en les reunions de presidents. Si hi afegim la il·lusió que mostrava el PSOE davant l’eventualitat de detenir Puigdemont en venir a Barcelona, i la darrera decisió de no dotar-lo de la protecció policial que li tocaria per llei, la suma és explosiva. Ni s’han aconseguit avenços, ni hi ha voluntat de tractar Puigdemont amb respecte, ni desbloquegen els grans temes de país. Amb aquest balanç en negatiu, l’acord de Brussel·les ha esdevingut una pesada càrrega que Junts ja no pot continuar carregant. La desconfiança prèvia ha quallat en una desconfiança definitiva.
Notícies relacionadesPer això Junts ha trobat una fórmula política que té molt recorregut: una proposició per debatre una qüestió de confiança. És cert que no és una moció de censura –que obligaria a presentar un candidat–, que la Moncloa ja ho ha menyspreat amb la seva prepotència habitual i que fins i tot el PSC ha acusat Junts d’irresponsable. Però faria bé el PSOE de no prendre’s a broma la iniciativa, perquè Junts ha arribat al final del camí i no donarà més crèdit. Si no hi ha qüestió de confiança, l’acord es pot donar per acabat.
Ara depèn del PSOE i també del PP, perquè la tramitació de la proposta pot avançar si el PP i Vox hi voten a favor, encara que la resta hi votin en contra, de manera que la proposició de Junts també els interpel·la a ells. És cert que seria una majoria de vots estranya i incòmoda per a tots, però acabem de veure una moció de censura entre extrema dreta i extrema esquerra a França, de manera que, en política, tot és imaginable. Sigui com sigui, Junts acaba de dir al PSOE que ja no es deixarà raspallar més amb el famós raspall de Tarradellas, aquell que deien que passaven als catalans quan anaven a veure ministres: els raspallaven molt i no els donaven res. És la tàctica del PSOE: posar bona cara, somriure, fer servir paraules grandiloqüents i incomplir tots els acords. Però se’ls ha acabat la bicoca, perquè Puigdemont acaba d’avisar-los que no els dona més marge. És un avís definitiu. Faria bé el PSOE a prendre-s’ho seriosament.
