Banca: assignatura Europa

El Fòrum, obert per Aitor Moll, conseller delegat de Prensa Ibérica, i Ramón Galcerán, president de Grant Thornton, es va centrar en els problemes de la banca davant la unió bancària europea. Ja hi ha hagut moltes fusions nacionals, però les transfrontereres, entre bancs dels diferents països de la UE, topen amb molts problemes. L’últim, l’impàs d’Unicredit, el segon banc italià, a l’intentar tenir una posició rellevant en el Commerzbank, el segon banc alemany. Els marcs jurídics són molt diferents, encara no hi ha un fons de garantia de dipòsits comunitari, però els obstacles principals –Enrico Letta dixit– són polítics i culturals.

Sigui com sigui, la realitat és que, com va destacar Martí Saballs, director econòmic de Prensa Ibérica, entre els primers vint bancs mundials no n’hi ha cap d’europeu. I els europeus utilitzem targetes de crèdit americanes, amb la qual cosa donem negoci al seu món financer, i no tenim cap targeta europea. ¿Per què la banca americana és més dinàmica? Per les diferències nacionals a Europa, perquè els Estats Units són un gran mercat únic des de fa molt, però segurament també, com va destacar en una curta intervenció Carlos Tusquets, per les normes regulatòries. Basilea marca un mínim de recursos propis per garantir la solvència, però la ràtio real de la banca europea és d’un 17,48% davant el 12,70% de l’americana. Ni més ni menys que cinc punts de diferència.

La directora general de l’AEB, Alejandra Kindelán, va destacar que l’impost bancari és un llast per a la competitivitat de la banca espanyola. I va quedar clar que no agrada gens. Però tampoc és el seu problema principal, perquè tenen beneficis alts i creuen que la baixada dels tipus d’interès –que disminuirà els seus ingressos– serà compensada amb més crèdits en una economia que creix amb menys impagaments i per la reducció dels costos.

Notícies relacionades

Podrits i emmerdats

Factories d’intel·ligència artificial

Ho va dir Jaume Masana (CaixaBank), la banca ha d’adaptar-se a temps molt complexos i la mida compta. I, és clar, l’opa del BBVA sobre el Sabadell va flotar. És una opa sui generis perquè un banc gran, que vol augmentar dimensió per afrontar les grans inversions tecnològiques, intenta absorbir-ne un altre de mitjà que se sent pletòric. Peio Belausteguigoitia, country manager del BBVA Espanya, va argumentar que el nombre de jugadors no fa un mercat més eficient. Exemple, l’atomitzat mercat alemany en comparació amb l’espanyol. I va assenyalar que l’informe de la CNMC només havia detectat 91 districtes postals (dels 11.752 que té Espanya) en els quals, després de la fusió, només quedarien tres operadors bancaris. Però Carlos Ventura ja havia exposat que el Sabadell creixia amb el seu ADN (banca de clients, especialitzada en pimes) i que havia entrat en un cercle virtuós. I que als Estats Units hi havia molts bancs grans, però també de mitjans i petits.

Però l’imperatiu europeu –davant la imminència de Trump– també va flotar. Ildefonso García Serena, un publicitari, a més filòsof i que escriu novel·les, em va dir que la intervenció de Letta s’hauria de passar per TV i a les universitats. La necessitat de la UE s’ha de conèixer més i millor. Però va afegir que el gran problema d’Europa és d’afecció. D’afecte. Necessita una comunicació més directa i personal, menys política. ¿Com? Va admetre que avui és impossible, però que si les pensions es paguessin amb un xec firmat per Ursula von der Leyen, la idea europea seria imbatible. ¿La UE necessita publicitaris atrevits?