Crisi al Pròxim Orient
El laberint de la vella-nova Síria
Després de l’entusiasme per l’ensorrament de la dinastia Assad, s’obren múltiples incògnites. La bola de vidre mostra boira i el final de la nació palestina
Diuen les cròniques de Damasc que, després de la irrupció al palau presidencial de Bashar al-Assad, fugit a Moscou a la desesperada, els rebels van trobar el terra del seu despatx atapeït de papers i llibres escampats, entre ells un assaig sobre la història militar de Rússia (el diable sol habitar en els detalls). També hi van trobar una biografia de sa mateixitat i, sobre l’escriptori, diversos blísters de benzodiazepines, pastilles contra l’insomni i l’ansietat, de les quals farà falta un bon arsenal a escala planetària. És encomanadissa l’alegria que transmeten les imatges que arriben des de Síria després del final (per ara) de 13 anys de guerra civil: l’enderrocament de les estàtues, l’alliberament dels presos, la caiguda en suma d’una cleptocràcia corrupta i despietada que ha destrossat la vida dels ciutadans. Ja es van viure esclats semblants d’entusiasme el 2001, quan els afganesos es van alliberar dels talibans; el 2003 després de la caiguda a l’Iraq de Saddam Hussein, un altre baasista, i el 2011 amb l’ocàs de Gaddafi a Líbia. Per això i per l’intricat (des)equilibri d’interessos al Pròxim Orient convindria accionar el fre de mà.
Abu Muhammad al-Julani, el cap dels islamistes sunnites que han enderrocat el règim sirià, ha promès pilotar una transició pacífica i respectar els drets de les minories (drusos, cristians maronites, kurds, xiïtes i, entre aquests, els alauites, sempre lleials a la dinastia dels Al-Assad i, per tant, caiguts ara en desgràcia). Al-Julani, líder de l’Organització per a l’Alliberament del Llevant (Hayat Tahrir al-Sham, HTS), intenta projectar un perfil més moderat arraconant, pel que sembla, el gihadisme que va abraçar durant anys (va tenir vincles amb Al-Qaida, i la CIA va posar preu al seu cap: 10 milions de dòlars). ¿És un radical pragmàtic? Aquesta és una de les grans incògnites sobre el tauler d’escacs, que es mouen ara amb una rapidesa sorprenent, com en el mat del boig.
El tomb a Síria s’ha produït per l’extrema feblesa dels seus valedors: l’Iran, acorralat en el pols que té amb Israel, i Rússia, estancada en la guerra d’Ucraïna. No és clar que el Kremlin pugui seguir amb un peu a la base naval de Tartús, al Mediterrani, que mantenia des de l’època soviètica, i l’aèria de Khmeimim, vital per als seus interessos geoestratègics i miners a l’Àfrica. Són els grans perdedors.
Notícies relacionadesEl president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ha sabut captar aquesta debilitat i ha aplanat el camí per a l’avenç de les milícies islamistes; no voldrà, a canvi, sentir dir res dels kurds ni de l’expansió dels seus interessos. Mentrestant, Israel ha aprofitat el buit de poder per consolidar posicions als alts del Golan i fer entrar tropes a Síria, cosa que no passava des de la guerra del Yom Kippur (1973), per defensar-se del que pugui venir, diuen.
El Pròxim Orient és un castell de cartes que es tornen a remenar. La bola de vidre mostra una boira molt densa que, per ara, només deixa entreveure el final dels palestins i la fortificació del Gran Israel.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Conflicte Israel - Palestina Síria Palestina Israel Guerra de Síria Autoritat Nacional Palestina
