Un món millor sense Assad

Des d’Occident, solem interpretar el que passa en altres parts del món amb les nostres pròpies ulleres ideològiques i segons els nostres prejudicis. És una de les principals raons per les quals costen tant d’entendre les dinàmiques al Pròxim Orient, la complexitat del qual escapa als nostres marcs mentals i ideològics. Per aquesta raó, per exemple, durant la guerra civil siriana es podia llegir gent de certa esquerra (sic) recolzar Assad per la simple raó que s’oposava als EUA, com si ser enemics dels meus enemics perdonés els crims, la repressió i l’opressió sobre milions de persones. Se sol acusar la dreta i al pensament conservador d’abraçar la realpolitik, però certa esquerra també té la seva pròpia versió de la realpolitik, tan nefasta, hipòcrita i sovint sagnant com la de l’altra trinxera ideològica.

Assad, com Saddam Hussein abans d’ell, va ser un dictador que va terroritzar i va assassinar la seva població, la presó de Sednaya com a símbol. No importa que les seves arrels ideològiques es nodrissin del Baas i el que va significar en el seu moment el socialisme nacionalista àrab, feia molt temps que el seu règim s’havia convertit en una tirania. De la mateixa manera, l’Organització per a l’Alliberament del Llevant (HTS, en les seves sigles en àrab), dirigida per Abu Mohammad Al-Julani, és un moviment islamista que defensa l’establiment d’un Estat islàmic regit per la xaria basat en una interpretació rigorista de l’islam. Com la que propugna, sense anar més lluny, Hamàs. De fet, HTS és considerada com una organització terrorista per països occidentals com els Estats Units i el Regne Unit i per l’ONU. Sobre el seu líder penja una recompensa del Govern nord-americà de 10 milions de dòlars. Res nou sota el sol, és de sobres conegut el suport que Washington va oferir a Al-Qaida a l’Afganistan perquè combatés contra les tropa soviètiques que ocupaven el país. Una altra versió de l’enemic del meu enemic, realpolitik d’un altre signe.

Ni el caràcter islamista d’HTS ni el suport nord-americà converteixen Assad en un demòcrata i en una mala notícia l’enderrocament del seu règim. El 2003, la guerra il·legal i la desastrosa gestió de l’ocupació de l’Iraq no justificaven que el règim de Saddam Hussein pogués ser defensat ni enyorat. Als presos de Sednaya o als kurds assassinats amb armes químiques a l’Iraq no els convencien arguments com que Saddam i Assad s’oposaven a l’imperialisme nord-americà. Cosa que, a més, al Pròxim Orient sempre és discutible. La història de l’ocorregut a l’Iraq mostra que els EUA no tenien un pla per a l’endemà, que es va equivocar greument al desmantellar l’Estat baasista i que no va saber (o no va voler, o no ho va necessitar prou) omplir un buit de poder que va causar un sagnant enfrontament sectari, va obrir de bat a bat les portes de la regió a l’Iran i va engendrar un monstre com Estat Islàmic.

Notícies relacionades

La flor al cul de Laporta

2025, any clau de la reducció d’emissions

Síria penja d’un fil. Serà escenari i camp de batalla de múltiples ingerències internacionals. Israel, l’Estat que sempre diu defensar-se i s’ha embarcat en la tercera invasió en un any, sens dubte intentarà que no floreixi un Estat fort a les seves portes. L’Iran es resistirà a perdre influència i poder. Turquia aspira a ser la gran guanyadora de la llarga guerra civil siriana. Europa i els Estats Units sempre tindran algun tipus d’interès a la zona i buscaran la manera de defensar-los i impulsar-los. Rússia i la Xina també vetllaran pels seus propis interessos. Moltes coses poden sortir molt malament i molta gent pot patir i morir. Hi haurà molta i tràgica realpolitik.

Però, malgrat tot, el món, i sobretot els sirians, estan millor sense Bashar al-Assad. Sense cap dubte.